Fratronímia

Ara fa un mes vaig proposar la recerca de germans que lluïssin un cognom lleugerament alterat, com ara Gabriel Ferrater i Joan Ferraté o Raimon Panikkar i Salvador Pániker, tots quatre elements prou notables en el món de les lletres. Altres exemples ens remetien a parelles fraternals de poeta i traductora (Enric Casasses-Anna Casassas) o d'actriu i cantant (Cecilia Roth-Ariel Rot). La petició de més exemples no semblava forassenyada en un país en el qual fins i tot el fill de l'eminent cardiòleg Valentí Fuster signa els seus discos com "Paul Fustèr", així accent gratuït. El cert és que ja he rebut una vintena de casos documentats. Prou exemples com per començar a creure que la fratronímia és un clàssic del segle XX. Pel que fa als il·lustres, cal destacar la confessió del filòleg Josep Murgades, codirector de "Els Marges" i quasi homònim del bisbe de Vic en l'època de Verdaguer Josep Morgades. Morgades seria la forma fabrianament correcta i Murgadas la castellanitzada, que era la seva: "vaig retocar-la en l'acabament just quan vaig començar a publicar, i ara convisc amb totes dues, la de l'acabament en -as per a la paperassa estrictament oficial, i la de l'acabament en -es per a totes les meves activitats professionals..." Un altre cas curiós és el del catedràtic de lingüística general de la UAB: Joan Albert Argente. En Xavier Villalba ens fa notar que, cap a l'any 2000, comença a firmar Argenter, amb el canvi d'accent que això implica.

Entre els exemples rebuts destaca la fratronímia Masó-Massó. Escriu Josep Pagès Massó que el seu avi es deia Josep Masó, amb una S, i que durant la guerra va ser capturat pels nacionals amb altres membres de la quinta del biberó. Un cop a Galícia, el soldat que l'havia de registrar es va encaterinar a dir-li que duia el cognom mal escrit en espanyol, i que havia de ser Massó, amb dues S, com la marca de sardines gallega "Massó" (que en realitat havia estat fundada per un català d'Arenys). O sigui que el soldat franquista, en el seu zel per espanyolitzar l'avi Masó, li va catalanitzar el cognom amb una segona S i des de llavors, escriu el nét, "la nostra branca es diu Massó i les branques de la família de Sant Hilari, Masó". L'exili durant el franquisme és també el rerefons d'un cas descrit per Cèlia Riba sobre una família Viñas (que també remetria a Vinyas i Vinyes) amb una branca afrancesada que perd el barret de la ñ per passar-se a dir Vinas (pronunciat Vinàs), fins al punt que tres germans llueixen cognoms oficialment diferents. També és curiosa la història que explica l'Anna Carbonell i Saurí sobre el seu segon cognom. Diu que el seu avi matern (Saurí) es va treure l'accent per evitar que a la branca feminina els diguessin "Saurina", de manera que la mare de l'Anna va passar a dir-se Sauri. Ara, de quatre germans els dos grans es diuen Carbonell i Sauri i els dos petits mantenen el Saurí.

Per acabar, dues dades xocants. D'una banda Jordi Parramon proposa els cèlebres policies Dupond i Dupont (espanyolitzats com Hernández i Fernández) dels dibuixos de "Tintin". Parramon està convençut que són germans i els proposa de patrons de la fratronímia, així escrita perquè el doctor Murgades té l'amabilitat d'assenyalar que l'encuny terminològic dels "fratònims" tal com jo el proposava no sembla gramaticalment gaire lícit, "ja que, en català, tots els derivats de «frater», és a dir, de la seva forma en acusatiu, «fratrem», conserven per cultisme la segona r, com ara «fratricidi»". Murgades admet que "fratrònim" sona cacofònic, però li sembla més adequat. Personalment, trobo del tot coherent que un terme nascut per a designar parelles com en Dupont i Dupond també presenti duplicitat de grafies: ¿serà, doncs, el mot "fratònim" un terme ídem de "fratrònim", i viceversa?