dijous, 9 de maig de 2002

¿Decapites o amputes?

Hi ha jocs de lletres que permeten objectivar les fites, normalment gràcies a la longitud. Amb els anys, aquests artificis m'han permès d'anar establint un particular llibre rècord Guinness del món dels verbívors. Hi figuren el quadrat màgic de major format, el pangrama que consumeix menys lletres, el mot que transporta més lletres repetides, la col·lecció de pentavocàlics més completa, l'heterograma (o paraula sense repeticions de lletres) més llarg, el mot banana més llarg, la paraula amb entrada al diccionari més llarga... En l'univers Guinness normalment la longitud és una qüestió vital, i poques són les situacions en les quals no influeixi. O sigui que, en això, la mida "sí que importa".

L'únic problema és que l'univers d'artificis objectivables és reduït i, un cop situat el rècord a un nivell molt elevat, resulta quasi impossible de superar amb paraules documentables als repertoris lexicogràfics habituals. Per això, hem de saludar amb gran joia una nova proposta del ludolingüista mataroní Toni Civit susceptible de convertir-se en un camp de batalla adequat per a verbívors. Civit va assistir com a jutge a una subhasta de mots que vaig celebrar a la Biblioteca Can Manent de Premià de Mar el dia abans de sant Jordi, i se li va acudir que aquella pràctica verbívora d'anar fent créixer lletra a lletra un mot podia obrir una altra via experimental. En comptes de permetre la recombinació de les lletres a cada pas del seu creixement, Civit proposa trobar la paraula més llarga que es pugui descompondre (per decapitació o per amputació) lletra per lletra. Per exemple, la forma verbal "callaràs" (8). Per amputació progressiva de la seva cua, podem obtenir la sèrie perfectament admissible: "callaràs - callarà - callar - calla - call - cal - ca - c". Si procedim per decapitació, en canvi, ens aturarem al nivell 6 de "callar", que permet "allar" (camp d'alls), "llar", "lar" (divinitat romana) i "ar" (símbol del gas noble "argó"). Després, també podríem establir una tercera categoria que es fonamentés en l'acció combinada de la decapitació i l'amputació, segons la conveniència. Per exemple amb el mot "avalots" (7) —"avalot, avalo, aval, val, va, a"— que altrament no admetria cap més amputació després de l'"aval" ni cap decapitació més enllà del primer pas: "avalots, avalot, i prou".

Civit, de moment, només ha treballat la primera modalitat que es basa en l'amputació progressiva. El seu rècord personal ateny el notabilíssim nivell 11 amb la paraula "restaurarem". La sèrie "restauraré, restaurar, restaura, restaur, restau, resta, rest, res, es" conté dues formes verbals baleàriques que poden resultar xocants per al lector català continental: "restaur" (primera persona del present d'indicatiu del verb "restaurar", que a Barcelona escriuríem "restauro" i a València "restaure"), i "restau" (segona persona del plural del present d'indicatiu del verb "restar", que tant a Barcelona com a València escriuríem "resteu"). Atès que el IEC recull les conjugacions valencianes i balears, el rècord de Civit és vàlid. O sigui que, ara per ara, els verbívors amb ànsies Guinness disposen de tres mots a batre (i a abatre): "restaurarem" (11, amputada), "callar" (6, decapitada) i "avalots" (7, combinada). ¿Qui és capaç de superar-ne algun? Envieu la vostra paraula decapitada o amputada al Suplement Cultura de l'Avui i ja us en diré el què.