dijous, 2 de maig de 2002

Ocón de Oro

Pedro Ocón de Oro va néixer a Madrid l'any 1932 i hi va morir el 1999, abans del tomb de mil·lenni. Amb Conchita Montes ha estat l'enigmista espanyol més conegut. Si Ocón de Oro hagués buscat un pseudònim no n'hauria trobat cap de millor que els seus mateixos cognoms. Les seves filles (i seguidores) Paloma i Chelo expliquen que la vida del seu pare va canviar en 1948. Amb setze anys, aquell estudiant de taquigrafia i mecanografia que anava per a pixatinters, es va presentar al concurs de mots encreuats del diari "Madrid" i el va guanyar. Allò li va obrir les portes a col·laborar en diversos mitjans de l'època. El relat familiar oconorià diu que va començar fent jeroglífics però que després es va empescar un centenar llarg de modalitats de jocs: "oconograma", "cuadrograma", "transfusión de letras", "crucigrama blanco"... És ben cert que Ocón va obrir uns quants camins en el desolat panorama enigmístic espanyol, però no és objectivament gaire just atorgar-li el títol d'"inventor" d'un joc tan antic com els mots encreuats blancs, del qual hi ha exemples en anglès que daten d'una dècada abans del seu naixement. Sigui com sigui, els seus jeroglífics l'identifiquen com un clàssic de l'enigmística popular espanyola.

Per això cal saludar amb joia la publicació del primer recull de les seves creacions gràfiques —"500 jeroglíficos de oro" (Robinbooks. Teià, 2002)— que he tingut el gust de prologar. De jeroglífics n'hi ha de dues menes: els iconogràfics (fets amb dibuixos més o menys artístics) i els tipogràfics (fets amb els signes que figuren en un teclat d'ordinador). En tots dos casos poden aparèixer lletres, però en els iconogràfics la seva importància és menor. Els jeroglífics d'Ocón són tipogràfics. Alguns es poden reproduir complets sense haver de saltar-se cap línia. Un dels que m'ha agradat més fa AEIOU a la vinyeta subtitulada per aquesta pregunta: "¿Puedo pasar?". Per resoldre'l ens hem de fixar en la posició que ocupa la A a la sèrie. On és? Davant. Doncs "delante"; "A-delante". Les convencions del gènere donen un paper molt central a les preposicions que indiquen posició: "ante, bajo, sobre, tras... " També les notes musicals hi apareixen sovint, igual com d'altres símbols. La millor definició de jeroglífic la va donar Éstienne de Tabourout a finals del segle XVI: "Equivoque de la peincture à la parole". Doncs això.