Tísner en el record

Abans d'ahir, vint-i-vuit de maig, en Tísner hauria fet noranta anys. La corda se li acabà als vuitanta-vuit, però els que el vam admirar encara celebrem els seus aniversaris. Quan l'any passat en va fer un de la seva mort els crucigramistes de molts diaris catalans vam acordar que la solució a l'horitzontals 1 del nostre encreuat del dia tingués sis lletres i fos, justament, Tísner. Cadascú ho vam definir com ens semblà, però a les graelles de Miquel Sesé, Anna Genís, Fortuny, Pau Vidal, Jordi Soler i meva les seves lletres van lluir. Després, gràcies a l'amabilitat del seu fill Raixu, vam exposar al Museu del Joguet de Figueres els materials amb què ell i la Lluïsa treballaven per compondre uns mots encreuats cada dia. El reconeixement institucional li arribà en l'acte de presentació del llibre-reportatge L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle) (Angle. Manresa, 2000) de David Escamilla i Jordi Finestres. Un acte a Palau presidit per Pujol en el que el president es va desfer en lloances sobre el tremp vital del difunt, cosa que no havia fet en vida. Segurament és més fàcil acceptar la personalitat d'un difunt, que ni s'hi torna ni ens pot sorprendre, però aquell dia va semblar talment que el poder hagués esperat a que morís en Tísner per posar-se a lloar-lo. Ja s'ho faran.

Una de les peces que sempre m'han fascinat del mestre Tísner és un article farcit d'homofonies que va tenir la gentilesa de dedicar-me al "Presència" del 20-26 d'octubre de 1991. La peça es deia "I com ho fonies, això de les homofonies?" i duia una endreça molt fluïda (A M-A Rius S'erra). La primera frase ja era tota una declaració de principis: "Jo sóc d'aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor". Després l'escriptura s'afinava i començaven a aparèixer insospitades parelles homofòniques com ara "la mampara m'empara", "vedellat/badallat", "els havans d'abans" o "la turista naturista". L'exercici homofònic feia avançar l'article cap a territoris molt picants. La protagonista semblava una d'aquelles seguidores de la selecció de Brasil que van celebrar els gols davant Catalunya amb els pits enlaire. "I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven".

L'enginy no va ser l'única arma tisneriana. Només cal llegir "Paraules d'Opoton el Vell" per adonar-se que tenia l'alè dels grans novel·listes. Però les seves associacions llampants de mots, parlats i escrits, resulten indestriables de la seva personalitat. El Tísner que inventa la definició més poètica que mai hagi fet ningú d'un taxista —"alça la bandera en senyal de llibertat"— és el mateix que signa una altra gran novel·la com "Les dues funcions del circ". Avui en Tísner ja seria un d'aquells ancians que responen a la definició: "li diuen vell però ja porta el nou" (nonagenari). M'hauria agradat poder assistir a la festa dels seus noranta anys, i per això em fa goig actuar com si hi fos. Felicitem-lo, ni que sigui en el país dels records.