dijous, 11 de juliol de 2002

Llingüística (sic)

La dita normalització lingüística no ha servit per eradicar els castellanismes del català. Això és obvi. Només cal sortir al carrer i parar l'orella. En el millor els casos sentirem un català tenyit de barbarismes. Segons on, només sentirem castellà, potser amb algun esquitx català del tipus "i prou" o "rachola" o "mudar". Però per cada catalanada que un català comet parlant en espanyol cometrà deu castellanades quan parli en català. Les coses van com van i és absurd mirar cap a una altra banda. Dit això, i sense cap altra voluntat que l'entomològica, hi ha uns quants exemples de castellanismes que són prou curiosos per figurar en una antologia "llingüística" (així amb la doble ela de "llengua", que és com denominen la ciència de Saussure no pocs conciutadans nostres).

Els castellanismes "llingüístics" no només es donen en l'oralitat, sinó que tot sovint traspassen els murs de l'escriptura i no només els usen els usuaris d'un català vacil·lant, sinó que també s'escolen en la parla o l'escriptura de gent amb la competència molt sòlida. En podríem dir "castellanismes a la deriva", perquè seran per definició paraules derivades. Vegem-ne l'exemple fundacional. Fa poc vaig rebre un correu electrònic d'un bon poeta català que m'explicava com m'ho havia de fer per no perdre'm en una bella ciutat del país que no esmentaré per no delatar-lo. La seva llengua sempre m'ha admirat, no només per la correcció i genuïtat que mostra, sinó per la gran capacitat de transgressió que acostuma a mostrar. Doncs bé, en el seu e-mail s'escolava tranquil·lament una "zona peatonal". Mai, ni ell ni jo ni pràcticament ningú, no usaria el substantiu castellà del qual deriva aquest adjectiu. Mai no diria ni escriuria "he vist un peató pel carrer" perquè l'alternativa "vianant", relativament nova en l'ús quotidià de la nostra llengua, s'ha imposat sense problemes. Però l'adjectiu ja és una altra història. No diem "peató" però sí "zona peatonal". Les nostres ciutats en van plenes, d'aquestes "zones per a vianants" a les quals no hem aconseguit adjudicar cap adjectiu genuí.

Les zones "peatonals" em van fer buscar més castellanismes d'aquests que van a la deriva. De moment n'he localitzat un parell més de claríssims. "Carpinteria metàl·lica" i "escobilles". Poca gent, per no dir ningú, diria que va a cal "carpinter" a que li faci un moble. En canvi, la moderna variant metàl·lica de finestres i portes sembla inhibir la possibilitat de barrejar "fusta i metall" en parlar d'una "fusteria metàl·lica". El mateix passa amb les "escobilles" de tants i tants aparells (com els cotxes de scalextric). La gran majoria de catalanoparlants escombren amb l'escombra (o agranen amb la granera) i mai amb l'"escoba". En canvi, no canvien les "escombretes" d'un motor sinó les "escobilles". ¿És una simple mostra d'estultícia lingüística (o "llingüística")? ¿Una prova més que les llengües evolucionen al marge de l'etimologia? ¿Per què, doncs, els gramàtics insisteixen en els criteris etimològics a l'hora de fixar una ortografia determinada o apostar per una tria lèxica concreta? Envieu més exemples de castellanismes a la deriva com a simples vianants d'aquesta llengua nostra que fou dissortada i ara comença a ser sortejada. Potser també sou dels que, per escalfar l'aigua de la dutxa, engegueu el "calentador".