dijous, 27 de juny de 1996

Pich i Pon

Entre 1912 i 1915 Joan Pich i Pon va ser alcalde accidental de Barcelona en diverses ocasions. Lerrouxista primigeni, va arribar a presidir la Cambra de Propietat Urbana i a actuar com a comissari regi (juntament amb Cambó) de l’Exposició Internacional de 1929. Fundà un parell de diaris i fou l’alcalde de Barcelona que imposà el govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo l’obligà a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935 (amb d’altres membres del Partit Radical) i l’inici de la guerra civil el va foragitar. Tot un currículum, el d’aquest polític amb nom de joguet.
Però curiosament un home matusser com ell, que accedí a l’alta política amb una formació més aviat precària, té tots els números per arribar a ser una figura de culte equiparable al reverend Spooner anglès (que dóna nom als làpsus lingüístics dits spoonerisms) o a una loquaç personatge de Sheridan anomenada Mrs. Malaprop (que batejà els malapropismes). Pich i Pon ens havia llegat les pich-i-ponades fins que l’IEC ha decidit que cal escriure pichiponades (o piquiponades). En tot cas, és la nostra manera historiada de dir làpsus lingüístics. Les piquiponades són errors clamorosos de lèxic que desperten la hilaritat general. Sobretot en boca de personatges públics.
El mecanisme sempre és el mateix. Un orador s’equivoca sovint a l’hora de parlar en públic i la cultura popular fa la resta. Dels exemples verídics en els quals es fonamenta la fama de “trabucaire lèxic” de l’interfecte es passa a un caramull d’exemples espuris que engrandeixen el seu renom. Fins ara, de Pich i Pon només hem estat capaços de localitzar tres piquiponades cèlebres. “Llengües vespertines” en comptes de llengües viperines, “perspicàcia” en comptes de perspectiva i, la millor, quan per assegurar que a la fi se li havia fet justícia l’estraperlista Pich i Pon va cridar “A la fi m’han ajusticiat!”. Ben segur que molts dels lectors sèniors de l’AVUI podrien completar aquest breu repertori amb perles extretes de la seva tradició oral familiar.
La celebritat de Joan Pich i Pon ha minvat molt. És el preu de la fama efímera que atorga l’oralitat. Les seves facècies involuntàries han estat substituïdes per les expressions que fan circular els mitjans de comunicació actuals. És llàstima, perquè qualsevol guionista amb quatre dits de front en podria treure molt partit, del llegat piquiponià. Un altre dels mots de l’època que ha quedat encastat en la memòria dels més grans és l’estraperlo. Tothom, més o menys, relaciona l’estraperlo amb la corrupció. El que potser no és tan conegut és l’origen d’aquest mot estrany de ressons esperantistes.
El nom, que després va passar a designar tota mena de frau comercial, provenia d’una ruleta trucada que els seus inventors van provar d’introduir a Espanya abans de la guerra. Els tres propietaris del diabòlic giny es deien Strauss, Lowman i Perlo i van batejar-lo Straperlo. La jugada, que segurament “emulsionà” Pich i Pon, va ser un fracàs i l’estraperlo se’n va anar en orris.