Cave Canem

Cave Canem és una revista (aperiòdica) de literatura editada a Vic. Tot i que ja té set anys de vida, l'últim lliurament és només el cinquè. Com la immensa majoria de revistes culturals CC és una publicació difícil de trobar (raó: IEC. Carme, 47), però en canvi és atípica per diversos motius: perquè és de literatura, perquè s'hi cou bon pa i perquè flueix tranquil·la. Al número 1 Lluís Sol ja definia els interessos dels càvecs anèmics en un text de presentació: "Ens interessa la literatura (...) que es fonamenta bàsicament en la llengua. La literatura és un tipus de manipulació de la llengua. I el fet d'entendre que la llengua arriba un moment que ha esdevingut literatura implica pensar en un exercici intencionat, que gira i es regira per tal de tocar el lector com les aromes que captiven el vianant distret que passa per davant de ca l'herbolari".
Una de les gràcies de CC és que el seu consell de redacció —format per Ignasi Badia, Toni Casals, Jordi Llavina, Jordi Puntí, Joan Rebagliato i Lluís Sol— és força generacional, anyada, poc o molt, del 67. I la generació de Puntí —el primer dels càvecs anèmics que ha destacat al circuit open—, a banda de prometedora, és de les últimes que van viure un mapa universitari quasi bicèfal en el qual els estudis de Filologia encara ocupaven un lloc destacat. Els càvecs anèmics han acompanyat, des del primer número, les narracions i poemes inèdits amb pulquèrrimes traduccions d'autors aimats. Epigrames de Marcial reescrits per Toni Casals, sonets de Miquel Àngel en versions de Gemma Pauné, poemes de Robert Walser a càrrec de Pere Montalat, contes de Tabucchi (Jordi Puntí), Dino Buzzati (Joan Rebagliato) o l'escriptor hindú Arjun Dangle (Elena Martí Segarra). Al CC4 hi ha bons poemes de Lluís Sol i Maurici Pla, Rebagliato dedica un conte a Joan Coromines, Puntí fa una ressenya espúria d'una exquisidesa només comparable als croissants de xocolata de les sagues escandinaves i Pau Vidal hi aporta una bona dosi enigmística amb uns mots encreuats temàtics intitulats "Literatura Definida".
El text de presentació del CC4 demostra que el consell de redacció no s'ha cansat de redactar definicions de literatura. Aquest cop és Ignasi Badia qui escriu: "tot amb tot, si encara volem que la literatura sigui alguna cosa, sempre podem dir que és un conjunt d'activitats que tenen a veure amb la funció estètica de la llengua (...) de mots rimats a mots encreuats —benvinguda, enigmística!— passant per tota la prosa que calgui". La presència de l'enigmista Pau Vidal, coetani dels càvecs anèmics, en una revista de literatura és una gran notícia per dos motius. D'una banda, perquè els mots encreuats catalans van tenir la sort de néixer a la cuina d'un escriptor com en Tísner. A més, les definicions del xef Vidal són una delícia: "Solen fer-ho els escriptors mandrosos quan agafen el metre" (rimar); "Féu el que calia sobre la closca pelada dels cretins" (escopí); "Sol ser lletra d'importància majúscula" (inicial)...