Amades endevinalles

La Biblioteca de Tradicions Populars de les Edicions El Mèdol va recuperant en edicions facsímil uns materials antics equivalents a les obres per fascicles que avui saturen els quioscos. Els laboratoris on neixen aquestes iniciatives editorials i els mitjans disponibles han canviat molt, però la voluntat d'arribar a un públic ampli les agermana. El "Diccionari d'endevinalles" que el folklorista Joan Amades va publicar en 1934 n'és un exemple clar. Va ser el volum XVIII de la sèrie B de la BTP i conté centenars d'endevinalles catalanes classificades alfabèticament segons els mots solució, de la A a la Xocolata. Ara els editors "medolars" ens la serveixen tal com era, amb l'únic afegit d'un bon pròleg de Joan Josep Isern que descriu amb amenitat les claus del gènere, el reivindica sense complexos i el situa en el vast camp d'interessos de Joan Amades, qualificat pel prologuista d'home-antena. La iniciativa és lloable des del punt de vista documental i permet adonar-nos d'un fenomen que sovint passa desapercebut: la brutal mutació de referents que separa el món, llavors ja antic, que cartografiava Amades, del nostre.
Un exemple extret de les endevinalles de la Jota és "Jo ho dic,/ jo ho torno a dir/ i no saps el que vull dir". La resposta, que Amades ja associa a l'artifici francès del "calembour", és l'estri que servia (i serveix, però cada cop menys, em temo) per junyir els bous: "jou". El pas del temps atorga un nou sentit al tercer verset de l'endevinalla. "No saps el que vull dir", avui, ja no només es refereix a l'estratègia d'amagar l'ou d'una manera enginyosa (homfònica, en aquest cas), sinó al fosc sentit que el terme "jou" pot tenir per a qualsevol jove d'avui, encara que visqui a pagès. De fet, una passejada ràpida per alguns mots resposta permet capir una paradoxa sagnant: sovint el pas del temps ha transformat els enigmes antics en peces gairebé irresolubles. Així, mots resposta com ara "clemàstecs", "filosa", "manegot", "papaorelles", "ullastre" o "xeixa" semblen més propis de constituir un enigma semàntic d'aquells que ofereixen quatre definicions possibles que no pas de figurar com a resposta a una endevinalla que oculta mitjançant artificis d'enginy un mot solució del qual es pressuposa un coneixement clar.
Amades es va interessar pels jocs de paraules gràcies al mestratge de Rossend Serra i Pagès, l'únic folklorista català que va conèixer a fons la tradició enigmística italiana, més rica i variada que qualsevol altre. Serra i Pagès va arribar a publicar una sèrie de quinze articles sobre enigmística al setmanari ripollenc "La Veu de Ripoll" i, pel que sembla, inoculà el virus ludolingüístic en la ment del seu inquiet deixeble. Les obres enigmístiques d'Amades, però, mai no van anar més enllà de l'endevinalla, segurament aclaparat per la dificultat d'altres artificis no tan "populars" com l'anagrama, el palíndrom o el logogrif. Tanmateix, la força de l'endevinalla no només es fonamenta en la seva difusió pedagògica de grans a petits. Sovint Amades recull exemples que voregen el territori subversiu conreat per les avantguardes coetànies del folklorista. Per exemple, aquesta, la solució a la qual és un personatge orwellià abduït pel marasme televisiu actual que comença amb G: "Tinc el que no té Déu/ i veig el que Déu no pot veure".