Arafat agafat

L'afrancesada proposta que transforma les peres en pegues prové d'un conte infantil anomenat A mi em patina la egga, i què? ?(La Galera, 2000).de l'escriptor basc Anjel Lertxundi. És un simple joc de substitució que comporta extirpar la vibració R de tots els mots que admetin una segona lectura amb el transplantament d'una G. Aquest procés, prou conegut pels logopedes perquè sovint l'han de combatre, admet un ús lúdic que desdramatitza el problema i fa crèixer la benaurada ambigüitat. Sovint la pràctica del patinatge errat ens acara a relacions tan sorprenents com la que encapçala aquesta columna, tramesa per Miracle Sala, que exemplifica el desig gens ocult dels radicals seguidors d'Ariel Sharon, en una versió tristament contemporània del joc del gat i la rata.
Les aportacions dels lectors han estat riques i variades. Neus Solà (Tarragona) s'endinsa en el terreny de l'erotisme per concloure que, avui, el comportament més eròtic és el més egòtic. Miracle Sala (Manresa) se'n val per revisar un dels títols emblemàtics del reporterisme panoràmic —Catalunya des de l'aire— i transformar-lo en un clam força sentit a les terres de l'Ebre: "Catalunya des de l'aiga". Qüestió de fluids. Sala també s'aventura a confegir frases que continguin rates i gats alhora, com a "La mare l'amaga a la maga" , "volar al ras a tot gas", "un baró en un vagó" o "és rar, aquest gag". De les seves aportacions en destaca una que molts clients de logopeda subscriurien: la xiroia expressió "és la pera" esdevé, en cas de problemes de pronúncia, "és la pega".
També Joan Pinyol (Capellades) s'hi afegeix amb parelles de frases erragé. Així, "L'aroma de la rossa" esdevé "la goma de la gossa", "Tarrés-Serrat en plena ràbia" es transforma en la surrealista "t'hagués segat en plena gàbia" i "L'Alvar no canta sense la Romina" fa "l'Alvar no canta sense la gomina", en un homenatge gens dissimulat als Power (¿gomina power?). Per la seva banda Carles Elias envia un exemple que "no mereixeria l'aprovació ni de pescadors ni de gastrònoms". La profecia d'Elias diu que sota "La ràbia del mar canvià la fira en un parell de rases" s'hi oculta "la gàbia del mag canvià la figa en un pagell de gases". Però és l'infatigable Alfons Saumell qui més excel·leix en l'art de segar serres. D'entrada, assoleix la millor resolució de la ràbia-gàbia, tot transformant "la ràbia d'una rossa" en "la gàbia d'una gossa". Després ens enlluerna amb consideracions econòmiques —"Hi ha marro, potser? ¿Els marcs alemanys canviats?" (¿hi amago, potser, els mags alemanys canviats?)— o zoològiques —"Què veig? La meva Maria, amb un ros, que sembla honrat!" (què veig?, La meva mà guia, amb un gos, que sembla un gat!). Finalment, Saumell ataca els noms propis. Una afectuosa dedicatòria "a Maragall" resulta que "amaga gall"; la valoració musical "En Serrat canta molt bé" esdevé "encegat canta molt bé"; "volem, ja, més Carner al cinema català" oculta "volem Ja-mes Cagney al cinema català" i, la millor, "era hortera i grasset" , gentilment dedicada a Ortega y Gasset. Més endavant veurem com l'univers RG conviu amb l'orientalitzant RL, com molt bé saben a Caldes de Malavella.