Els lipogrames

La revalorització dels escriptors practicants de la modalitat literària anomenada potencial (Georges Perec, Italo Calvino, François Caradec, Harry Mathews...) ha fet saltar a la palestra el vell joc de l'obra elaborada a partir de l'oblit sistemàtic de determinada lletra. Fins i tot s'ha arribat a batejar el fenomen amb el nom de "lipograma", en honor als literats potencials (de la "Lipo"). Però de fet l'artifici de bastir textos on hi falti la lletra A o la E és molt antic. Pel cap baix, la tradició data del segle VI a.C. El poeta Las d'Hermione va elaborar la seva oda més famosa prescindint totalment de la lletra sigma, i repetí l'artifici a l'Himne a Démeter.
També hem trobat referències als lipogrames del foll lletraferit Néstor de Laranda, escriptor del segle III de la nostra era enamorat hiperbòlicament de la Ilíada fins a extrems insospitats. De Laranda va reelaborar la Ilíada eliminant l'alfa del primer cant, la beta del segon... i així fins acabar amb les vint-i-cinc lletres de l'alfabet i els corresponents cants de l'epopeia homèrica. Follia només comparable als poemes alfabètics de la Bíblia, com els Salms CXI, CXII o CXIX, formats per tants versos (vint-i-dos) com lletres té l'alefat hebraic.
En espanyol és notori el cas de Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares... (Lisboa, M. da Sylva, 1641) de l'escriptor d'origen castellà Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662). En les seves cinc novel.les exemplars Alonso de Alcalá practica els cinc lipogrames vocàlics: Los dos soles de Toledo, sin la letra A, La carroza con las damas, sin la letra E, La perla de Oporto (sense la I), La peregrina ermitaña i La serrana de Sintra. Evidentment novel.les totes elles força il.legibles, però fetes amb l'esforç artesanal només possible a l'era pre-informàtica. A més, el crític Antonio Fernández Ferrer ha fet grinyolar la tomba de l'esforçat lletraferit. En la recent edició de Novelas amorosas de diversos ingenios del siglo XVII (Castalia 1986), on és inclosa Los dos soles de Toledo, sin la letra A (pp.201-231), ha descobert astorat el sabotatge més inesperat a la memòria de Alonso de Alcalá: a la pàgina 224 de la nova edició s'hi llegeix "ánimo" allà on hi deia "logro". Si el pobre Alonso alcés el cap!
Però els millors assoliments lipogramàtics són contemporanis. L'enyorat Georges Perec va ser coronat rei del lipograma en 1969, any d'edició de la seva novel.la policíaca La disparition. Les primeres ressenyes parlaven de la novel.la policíaca més estrambòtica dels darrers temps, sense adonar-se de la veritable "desaparició" descrita a la novel.la. En les seves més de tres-centes pàgines Perec fa totes les acrobàcies gramaticals possibles per desterrar del text la lletra més difícil d'amagar en francès: la E. Tres anys després Perec va reincidir amb Les revenents, on només fa servir la E i les altres vocals es fan fonedisses, no sense deixar rastre evident d'incorreccions i neologismes, començant pel propi títol.
A casa nostra és destacable l'esperit jogasser de l'"home dels mots" per excel.lència, l'Avel.í Artís Gener. En els famosos mots enreixats d'en Tísner, els jocs corresponents als nombres d'especial significació (l'enreixat 500, el 1000 etc...) són elaborats també especialment. Vaig tenir l'honor d'observar de prop la seva tercera graella lipogramàtica, corresponent al 1500, el passat mes de març. Totes les respostes al problema estaven escrites només amb la I. Anys abans, en els jocs 500 i 1000, la seva dona li havia fet a mans graelles on només hi havia mots amb A i amb E.
No sé pas si amb això m'atorgaré honors arbitraris, però l'article precedent podria ser el primer article lipogramàtic en català. Això sí, amb la vocal més senzilla de sortejar. Uf!