Lletres retornades

El darrer article resultà un exercici d'estil draconià. Anava de lipogrames (aquells textos on hi manca deliberadament una lletra) i es tractava de predicar amb l'exemple. De manera que la meva intenció era desterrar la "u" d'aquelles ratlles. Però val a dir que l'objectiu es va assolir només gràcies a la tenacitat enigmística de la Marga Moreno, una de les editores d'aquest suplement. Amb la freda complicitat d'un programa informàtic, la Marga detectà a darrera hora un parell d'"us" entremaliades que se m'havien colat a la festa de trascantó.
Menys afortunat fou en Jacques Arago (autor francès del segle XIX), amb els correctors de la seva increïble novel.la Voyage Autour du Monde Sans la Lettre A, publicada en 1853. En una posterior edició del seu llibre, trenta anys després, Arago va admetre que una maleïda "a" se li havia colat subreptíciament amb tota la desconsideració del món. El subconscient d'Arago l'havia traït en escriure un mot tan corrent com serait. Un altre cas com un cabàs és el d'Ernest Vincent Wright, un llicenciat del "Massachusetts Institute of Technology" que en 1939 va publicar una novel.la de 50.110 paraules (ja se sap que els americans tot ho quantifiquen) anomenada Gadsby. Cap dels seus mots no contenia la vocal més corrent de l'anglès: la "e". La novel.la, que fa tota la fila de ser una gasòfia indigerible, tracta de la lluita que manté John Gadsby per transformar la seva vila de Branton Hills en una ciutat carregada de progrés i prosperitat. Una mena de Clint Eastwood sense "es". A més, a diferència dels experiments de Georges Perec, els mots que conformen la novel.la no presenten cap irregularitat. Hi ha dos detalls que fan fascinant la història d'aquest californià venerable de 67 anys. El primer és relatiu al seu mètode lipogramàtic principal: Wright va lligar la tecla "e" de la seva màquina d'escriure per evitar làpsus empipadors. El segon detall és més macabre: Ernest Vincent Wright va morir el mateix dia de la publicació de Gadsby.
No tinc notícies que cap psicòleg hagi dedicat una tesi doctoral a l'estudi de la follia lipogramàtica, però és ben cert que exemples no n'hi faltarien. Tot i que els creadors lipogramistes nats són més aviat escadussers, hi ha molts lipomaníacs que es dediquen a versionar temes ja existents. Evidentment, els clàssics s'enduen el més gran nombre de simpaties. Ja vam parlar de Néstor de Laranda, escriptor del segle III que va reelaborar la Ilíada eliminant l'alfa del primer cant, la beta del segon... fins esgotar les vint-i-cinc lletres de l'alfabet i els corresponents cants de l'epopeia homèrica. Però també la Odissea patí els atacs dels espoliadors de lletres. El poeta grec Tripiodorus va escriure les aventures d'Ulisses excloent d'una manera ordenada una lletra de cadascun dels vint-i-quatre llibres en què la dividí. D'altra banda, el canonge de la Catedral de Reims Pere de Riga va fer al segle XVI un resum de tota la Bíblia en llatí, tot ometent també una lletra diferent de cadascun dels vint-i-tres capítols que va escriure. En l'actualitat un lipogramista britànic contemporani, anomenat Gyles Brandreth, es troba immers en una tasca paral.lela a la que desenvolupa a casa nostra en Salvador Oliva. Mentre Oliva tradueix tot Shakespeare per a TV3, Brandreth es dedica a reescriure les obres d'una manera lipogramàtica: Hamlet sense "i", Othello sense "o", Macbeth en dues variants, sense "a" i sense "e"... El famós soliloqui de Hamlet, per exemple, queda així: "to be or not to be; that's the query". No voldria cloure aquesta casuística lipogramàtica sense esmentar al poeta alemany del segle XVIII Gottlob Burmann, que patia una fòbia quasi-francesa contra la lletra "r". Diuen les males llengües que Burmann no només va fer cent trenta poemes sense la "r", sinó que va arribar a suprimir aquest fonema de la seva conversa durant disset anys. Aquesta sorprenent actitud implica que l'excèntric alemany es devia passar gairebé dos decennis sense pronunciar el seu propi cognom