Els Oscars del doble llenguatge

Quan el 1948 George Orwell va publicar el seu aritmograma 1984 molta gent fou conscient que començava un compte enrera. Sortosament, fa més de cinc anys que vam ultrapassar l'any zero i tots seguim encara comprant diaris i portant anells d'or vell. Però moltes de les exagerades profecies d'Orwell s'han acomplert. Premsa groga, tele-addicció, nifs a dojo, sida... Fins i tot el caos del Doublespeak regna entre la gent que controla la paraula forta en la societat.
Des de fa uns anys, els nordamericans s'han inventat una fantàstica Comissió. Evidentment no es tracta ni d'una comissió obrera ni d'una competencial. És simplement el Committee on Public Doublespeak del Consell Nacional de Professors d'Anglès que, com és ben sabut, als Estats Units són majoria. Aquesta singular Comissió atorga uns premis anuals a aquelles figures públiques que han fet servir un llenguatge "enormement inexacte, enganyós, evasiu, eufemístic, confús o contradictori". Els principals guardonats són els selectes membres de la classe política nordamericana i mundial, que amb les seves paraules proven moltes vegades de justificar actes injustificables. Ells són els principals hereus del Big Brother orwelià. Alguns dels guardonats de les dues darreres dècades són Yasser Arafat, Jimmy Carter, Ronald Reagan, Alexander Haig o el general Joâo Baptista Figuereido, president del Brasil.
L'any 1975 un dels principals guardonats fou el líder palestí Yasser Arafat. El murri heroi de la segona pàtria de Lluís Llach es mostrà públicament com un seguidor entusiasta de la filosofia bigbrotheriana de "l'amor és l'odi" i "la guerra és la pau". El líder de l'OAP afirmà: "Nosaltres no volem destruir ningú. És precisament perquè estem a favor de la coexistència que hem vessat tanta sang".
També Jimmy Carter fou mereixedor d'un dels guardons atorgats en 1980. D'una banda, Carter qualificà "d'èxit incomplet" el fracassat intent militar de rescatar els ostatges nordamericans a l'Iran. D'altra banda, afirmà orgullós que el seu govern mai no donaria suport a "les nacions que mantenen principis amb els quals la seva pròpia gent no hi està d'acord, i que a més són completament antiètics comparats amb els nostres principis". Després de pronunciar aquestes belles paraules, el president Carter va continuar comerciant amb més de 20 països que violaven sistemàticament els drets humans.
El mateix any, Carter compartí honors amb Ronald Reagan, que va rebre el premi per les imprecisions sobre el seu passat que va fer servir durant la campanya electoral. Reagan, per exemple, afirmava orgullós que mentre ell fou governador de California va retornar 5,7 bilions de dòlars als californians en concepte d'impostos sobre la propietat. El que en cap moment no va dir és que aquestes devolucions foren possibles perquè ell havia apujat prèviament els impostos 21 bilions de dòlars. D'altra banda, Reagan afirmava inflant pit que Alaska posseeix més petroli que l'Aràbia Saudí. Quan es va demostrar objectivament que això no era cert, Reagan continuà escampant-ho a tort i a dret. Tal com el "New York Times" va asseverar, el senyor Reagan "no permet que la veritat li espatlli una bona anècdota..."
Quant al general Figuereido, fou mereixedor d'un dels premis l'any 1979. Just després de ser elegit president del Brasil, Figuereido va declarar als periodistes: "La meva intenció és obrir el país a la democràcia, i tothom que s'hi oposi serà empresonat i destruït".
Aquesta tirallonga de guardonats sembla més interessant que la dels Oscars cinematogràfics, entre altres coses perquè potser en aquesta modalitat algun català il.lustre tindria possibilitats d'assolir un guardó, per no parlar dels espanyols. Si estudiem detingudament les declaracions públiques dels darrers dotze mesos, ¿qui creuen que tindria més possibilitats? ¿les declaracions de Pujol als Estats Units sobre l'autodeterminació? ¿les de Maragall sobre les goteres olímpiques? ¿la punyent compareixença d'Alfonso Guerra al Parlament espanyol? ¿la relliscada anti-constitucional de Txiki Benegas? ¿el fiscal general de l'estat i les seves querelles? ¿el senyor Garcia Damborenea? ¿l'autoidentificació galega de Manuel Fraga? ¿el discurs rogallat de les 4000 peles que Josep Lluís Núñez va encolomar al soci? ¿o potser les anades i vingudes del senyor Arzallus?