Camaleons de la música

La música és un dels sistemes formals més lògics dels que pot desenvolupar l'home. De fet, conjumina d'una manera admirable el rigor formal i la potencialitat estètica. La prova és que la notació musical sempre ha eludit el farragós entrebanc de la paradoxa, mentre que altres sistemes expressius queien reiteradament en aquests carrerons sense sortida que matemàtics com Bertrand Russell s'encarregaren de treure a la llum.
De fet, la formalització de la música -basada en la simbòlica importància del número 7- convida al joc. El ludisme aplicat al món dels compassos i les corxeres sempre ha provocat creacions molt interessants. D'entrada, s'ha creat una rècula impressionant dels anomenats mètodes de transcripció musical, que permeten relacionar paraules i notes. Les variants són infinites en tots dos sentits. Des de musicar poemes amb melodies extretes metòdicament dels mots finals dels seus versos, a recórrer el camí contrari: transcriure en prosa una simfonia a partir dels valors prèviament establerts de les notes que la composen.
És notòria també la deliciosa referència de Boris Vian a un instrument nou que en comptes d'avenir la música amb el llenguatge verbal, la relaciona amb les begudes. És allò del the piano has been drinking, not me, que el licantrop Vian bateja com "pianòctel", un piano que elabora còctels a ritme de jazz, a la seva novel.la L'escuma dels dies. "A cada nota li correspon un alcohol, un licor o un olorós. El pedal fort correspon a l'ou batut i el suau al gel. Per al sifó cal un arpegi en registre agut. Les quantitats s'estableixen en relació directa amb la durada: la corxera quàdrupla correspon a la setzena part de la unitat, la negra a la unitat... Quan hom interpreta una tonada lenta, es posa en marxa un sistema de registre, de manera que la dosi no augmenti -la qual cosa faria un còctel massa abundós- sinó que ho faci el contingut en alcohol".
També Georges Perec es fa ressó d'un fenomen estrany que relaciona, en aquest cas, la música amb l'enigmística pura i dura. A la seva novel.la magna La vida: instruccions d'ús parla d'un suposat músic suec anomenat Svend Grundtvig que va compondre una obra anomenada "Crossed Words". Tal com el seu explícit nom indica, l'obra de Grundtvig s'inspira en l'enigmística geomètrica dels encreuats. La partitura presenta un aspecte curiosament semblant a una graella d'encreuats. La lectura horitzontal o vertical d'aquesta peculiar sonata correspon a seqüències d'acords en les que els quadres negres funcionen com a silencis.
A casa nostra fins ara l'activitat enigmística en el camp musical s'havia reduït a jocs d'un caire molt superficial. Dues mostres d'aquest fet serien: un recull de cançons que publicà un ex-company de Xesco Boix anomenat Antoni Gimènez que tingué l'encert de titular-lo Re m'hi fa si fa sol, i el darrer llarga durada dels polifacètics Huapachà Combo, titulat amb un fragment d'un conegut embarbussament ("En cap cap cap") i que conté temes dedicats a aquest gènere de l'enigmística oral, com ara "Setze jutges"...
Però darrerament, en una calçotada memorable del Club Palindròmic Internacional a la que el reputat palindromista tarraconí Ramon Giné tingué la bondat de convidar-me, vaig tenir l'oportunitat de contactar amb en Jesús Lladó, un professor de música profundament interessat en els jocs de mots. Lladó, a banda de descobrir un bon nombre de palíndroms en català que vénen a sumar-se als de gent com Noel Clarasó, Carles Mani, Gabriel Brusi, Ramon Giné o Antoni Llull, percaça els palíndroms musicals amb especial devoció. En una composició de Mozart, per exemple, em mostrà com el geni austríac introduïa la peça amb un prefaci que constava exactament de les mateixes notes, però en l'ordre invers, del post-faci final.