dimecres, 12 d’abril de 2000

Michel Leiris

El 30 de setembre del 2000 farà 10 anys de la mort de Michel Leiris, però ve de gust celebrar-ho fora d'hora, ni que sigui per ressaltar una característica de la seva trajectòria que va tenyir-ne els marges. Leiris, antropòleg destacat i conreador conspicu de l'espai autobiogràfic, tenia una acusada sensibilitat ludolingüística. El joc, present sempre en la seva escriptura, va tenir una rellevància especial al principi i al final de la seva dilatada trajectòria literària. El gruix de l'obra, però, es va concentrar en la reconciliació amb la vida a través de l'escriptura. Segur que els seus sensats glossadors tardorals posaran èmfasi, a finals de setembre, en el paper central del principi cristià de la confessió en l'obra de Leiris. Parlaran de "L'âge d'homme" (traduïda al català per Ramon Lladó) i dels quatre volums de "La règle du jeu". Obres de pes, sense cap mena de dubte.
Però la vasta obra leirisiana presenta un pròleg i un epíleg aptes per a insensats: els textos surrealistes de joventut i un volum ludolingüístic de senectut. En els primers destaca l'exploració esbojarrada de l'espai tropològic a la recerca de certeses revolucionàries. Així, en una col·laboració a "Révolution surréaliste" Leiris titllarà el catolicisme de "ishtme de ta colique, calotissme" i en una de les seves "Bagatelles végétales" farà una impúdica declaració d'amor a la blasfèmia —"blasphème: blesse-femme"—. Tota l'obra primerenca de Leiris es basa en el joc verbal a la manera de Roussel, de qui serà un profund coneixedor fins al punt de dedicar-li un llibre ("Roussel l'ingénu"). Entre aquestes obres verbívores de la primera època destaquen "Le point cardinal" o fins i tot la novel·la "Aurora", protagonitzada pel seu bifront Siriel.
L'edat adulta de l'home Leiris suposarà un dilatat allunyament d'aquesta manera de fer despreocupada i sorneguera. Potser la vena ludolingüística queda aparcada en l'espai d'estudi antropològic, on Leiris excel·leix estudiant "La langue secrète des Dogon de Sanga", però el cert és que l'obra flueix per camins més feixucs que el menen a bandejar les dreceres d'accés al sagrat i concentrar-se en un meticulós procés d'introspecció. Les regles d'aquest joc el separen de la ficció per acostar-lo a la dicció. La pirotècnia verbal deixa pas a l'espeleologia psicoanalítica. Les atmosferes es fan més denses i la lluïssor inicial esdevé claror de capvespre.
Tanmateix, després d'anys de penombra un ancià Leiris publicarà el volum "Langage Tangage (ou Ce que les mots me disent)", una mena de llegat ludolingüístic on refulgeixen jocs de paraules tan subversius com aquests: "argent — urgent pour arranger l'indigent; couple — si, double, il copule, quelle culpabilité?; démon = mon dé; modernité mort-née (tôt dédorée, tôt mitée, tôt reniée); ostracisme ou sot racisme?; Thanatos, oh Satanas!; volupté, ô toi la pute veloutée!" ¿Que potser només l'adolescència i la senectut ens alliberen de la falsa transcendència?