Llatinòrums

Que tots som descendents del Llatí és cosa ben sabuda. Encara que les successives reformes educatives semblin oblidar-ho. Hi ha llatinismes incrustats en la nostra parla quotidiana en estat pur, com ara “currículum vitae”, “vademècum” o “ex aequo”. Publicacions amb vocació avantguardista que pouen del passat alguna expressió llatina per fer-ne emblena, ni que sigui tan polèmica com el “Cave Canis” d’Altaió, Guerrero, Pibernat, Sala i Serrahima, juxtaposada al rètol canònic “Cave canem” que també designava una altra publicació literària d’aparença més textual. D’altres llatinismes envaeixen el reialme dels llatinòrums pel seu caire macarrònic, com ara l’impagable sursumcorda —un suposat personatge anònim de molta importància que prové de la frase llatina sursum corda “amunt els cors”—. Fins i tot n’apareixen de nous amb una impunitat notable en camps teòricament tan allunyats dels estudis clàssics com la informàtica: quants adolescents actuals no frisen per un “Pèntium”?
L’amabilitat de l’escriptor Ramon Solsona, el verb del qual els lectors de l’AVUI ens consta que enyoren, ens ha permés conèixer dos hexàmetres prodigiosos atribuïts a Tomàs Lansio, un matemàtic de Tubinga de la primera meitat del segle XVII. El poema és una tirallonga monosil·làbica que incita a una lectura entretallada, com la que podria fer qui acaba de perdre l’alè: “LEX, REX, GREX, RES, SPES, IUS, THUS, SAL, SOL, BONA, LUX, LAUS / MARS, MORS, SORS, FRAUS, FEX, STYX, NOX, CRUX, PUS, MALA, VIS, LIS” (la llei, el rei, el ramat, els béns, l’esperança, el dret, l’encens, la sal, el sol, la llum i la lloança són coses bones. La guerra, la mort, el destí, el frau, la porqueria, l’infern, la nit, el suplici, el pus, la violència i el litigi són coses dolentes). Aquest inventari detallat del bé i del mal transcendeix els límits estrictes de la poesia per constituir-se en un referent matemàtic.
Alguns tractadistes dels estudis combinatoris citen aquests hexàmetres com un exemple fascinant de permutacions. Com un ver antecedent dels Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau, el poema de Lansio admet una multiplicitat de lectures impressionant. Així, conservant en tots dos versos les paraules “bona” i “mala” en l’avantpenúltim lloc per formar el cinquè peu, els altres onze monosíl·labs poden combinar-se a discreció sense que els versos deixin de ser mai hexàmetres. Segons Fumagalli els canvis possibles per a cada vers són de gairebé quaranta milions. Concretament 39.916.800.
De tota manera, aquests folls de la combinatòria obliden un fet molt més transcendent que les permutacions dels exemples de bondat i maldat que ens ofereix el poeta. Si en comptes de canviar de lloc els elements titllats de bons i dolents permutessin les posicions de “bona” i “mala” les combinacions es dispararien en pro de la boirosa frontera moral que sempre ha separat el bé del mal.