dijous, 30 de novembre de 2000

Mutants de Siam

El descobriment de la "púrpura" com a contenidor de puresa masculina i femenina alhora ha estat un bon detonant per a noves descobertes verbívores. Fa un mes ja vaig escriure sobre els "mots siamesos" (com ara "vivia" o "posposa"), però la gran majoria de les troballes fetes pels lectors s'allunyen de la dualitat de gènere que caracteritza la "púrpura" fundacional. Així, han arribat mots pseudosiamesos com ara "sabó" (dos sinònims als mots encreuats, assenyala Alfons Saumell), el "capell" (ca-pell, cap-ell) o l'exemple "solvent" més mediterrani que proposa Sílvia Miranda ("Marcel Solvent" seria un gran nom per a un meteoròleg!).
De manera que del reialme de Siam han anat arribant mutants diversos que basen el seu atractiu en un vell artifici anomenat "dissociació" (carbonera: car bo n'era). La dissociació és la mare dels ous de la xarada, del jeroglífic i de molts calembours basats en el doble sentit. És un mecanisme de divisió que revela mots dins dels mots i permet guanyar apostes tan difícils com la de Quevedo ("entre la rosa y el clavel, su majestad es-coja"). Tot bon verbívor l'automatitza. Si diu "festasses" et demana que treballis d'artesà, si li parles de l'emmental et respon "estimat Watson" i si sent parlar de l'"envergadura" ja us podeu imaginar que a la seva massa encefàlica les dues primeres síl·labes es dissocien ràpidament (i la ela es gemina).
Julieta Sunyol i Busquets, de La Garriga, descobreix que les paraules "pollastre" i "mitjó" potser no són siameses, però igualment amaguen mots capaços d'establir una relació fraternal: "L'estrella de les gallines és el poll astre", escriu. O, posant la fonètica al servei del drama quasi freudià dels mitjons vidus: "a un mitjó (mig jo) li manca l'altre per a fer un bon servei". L'aranès Xavi Gutiérrez, autor de mots encreuats en llengua occitana, fa una tramesa trilingüe. En català veu una "perfecta conjunció vegetal" en el "colom" (col-om), detecta una dissociació magnífica en castellà (la sintaxis nos deja sin taxis) i envia un reguitzell d'aquesta mena de mutants "siamesos" en occità: pursèra (patilla; separadament, "pur" + "sella", torrolh (glaç o glaçada; per separat "torre" + "rovell") o escalapetar (esquerdar, i "escala" +"trencar" o col·loquialment "morir").
Però hi ha una aportació que m'ha colpit especialment. G. R. (una noia de Mataró que demana mantenir l'anonimat) escriu que ha descobert un exemple en català semblant al famós de l'aposta de Quevedo. Diu que ella ha estat capaç de dir-li "tòtila" a una sor del seu col·legi de monges sense sortir-ne escaldada: "Ja l'he sentida, tot i l'afònica veu que fa", diu que va dir en presència de sor "Tòtila Afònica". L'emoció m'envaeix. Només cinc persones en el món ho saben, però en un viatge a París ara fa gairebé deu anys vaig usar aquesta mateixa fòrmula per dir-li "tòtila" a una pianista catalana que s'hi estava amb una beca. La component del nostre grup que la coneixia ens va assegurar que ho era, de tòtila. I ho era. Tant, que no se'n va adonar mai. La setmana entrant, entre na Imma i na Consti, parlaré de la cosina prima. Els homònims en llengües diverses que han enviat els lectors són boníssims. Ho haurem après després.