dijous, 2 de novembre de 2000

Edoardo Sanguineti

És el meu president. Molt més que Gaspart, Pujol, Antich, Zaplana o Romano Prodi, i d'Aznar ja ni en parlem. És poeta i, tot i que ja setenteja, manté una esvelta figura juvenil amb una certa tendència a les corbes praxitel·lianes. Fuma sense fum i el seu posat d'adolescent contestatari xoca amb un cap canut i una boca esdentegada. Viu a Gènova i des de fa dos anys presideix l'Opificio de Letteratura Potenziale (Oplepo), la branca italiana de l'Oulipo de la qual sóc el primer membre estranger. L'Oplepo va néixer a redós del lligam establert per Italo Calvino amb el grup francès dels Queneau, Perec i Roubaud. Sota la hilarant presidència de Sanguineti acabem de celebrar plegats els quaranta anys del naixement de l'Oulipo (París, novembre de 1960) i els deu de l'Oplepo (Capri, octubre de 1990) amb un congrés que també ha acollit els artistes que acaben de "desocultar" el Col·legi de la Patafísica a París.
El perfil de Sanguineti és impressionant. El poètic i el físic. La barbeta del poeta és tan prominent que el seu rostre esdevé una C majúscula. Talment una lluna en quart creixent. A més, com que fa vuit anys que duu una cigarreta apagada a la boca —llarga i prima, blanca, renovable però constant—, aquesta C tan marcada esdevé el símbol de l'euro. O la inicial d'Edoardo. Sanguineti ha publicat gairebé tota la poesia a Feltrinelli, i potser el recull més complet sigui Segnalibro. Poesie 1951-1981. Que jo sàpiga, com tants altres bons poetes, no ha estat mai traduït ni al català ni a l'espanyol. L'experimentació verbal que caracteritza la seva escriptura segurament en dificulta la traslació. Però tot és posar-s'hi. Alguns dels seus poemes es basteixen a partir d'acròstics que oculten la dedicatòria —a Valeriano Trubbiani, Guido Biasi, Octavio Paz—— o o mers mots clau —landscape, maggio, Pci. En alguns casos a la frase acròstica —Sanguineti amat— s'hi afegeix una voluntat tautogramàtica de reservar el dret d'admissió a cada vers a una determinada inicial:
Se Sa Sedurti Soltanto un Sonetto,
Archetipo d'Amaro Amore Assente,
Nasconderò Nei tuoi Nomi il mio Niente,
Golfo mio, mia Girandola, mio Ghetto
Sanguineti també ha exercit d'investigador de rareses poètiques. Per exemple, va localitzar un precedent antiquíssim del pangrama —frase clàssica dels manuals de mecanografia que conté totes les lletres de l'alfabet— en una antologia de poetes llatins menors d'Emil Baehrens. El "versus in quo totae XXIII litterae continentur" que ja apareixia en un còdex del segle XII, fa "Sic fugiens, dux, zelotypos quam karus haberis".
Però potser la seva obra potencial més coneguda és el sovint reeditat Il giuoco dell'oca (Feltrinelli, 1967), una agosarada proposta narrativa en 111 petits capítols amb unes instruccions d'ús que permeten llegir-lo amb dos daus a la mà, tot fent una partida d'oca. La mort és al capítol 82 i si treus un 12 vas al 110 i hi trobes na Supergirl. Qui ha dit que l'hipertext era la gran aportació teòrica de l'era digital?