La ramera catalana

El títol d'aquest article no és cap cafrada. Tot i que algun lector pugui pensar en una lúbrica nimfa nostrada, el cert és que la ramera catalana és simplement el brancatge dels arbres. Els estudiants de llengües sovint topen inadvertidament amb els components d'un reduït grup de mots i expressions equívoques. Aquests companys de la nostra ramera són els "falsos amics" més perillosos, els que resulten del tot innocus en una llengua i ben problemàtics en una altra. És el cas, per exemple, de la innocent expressió anglesa "posar una multa" (put a fine) .
Algunes d'aquestes coincidències han arribat a provocar canvis en l'actitud del parlant, fins al punt de provocar tabús lingüístics. Els indis nord-americans muscogui eviten les paraules natives per a terra (fákki) i carn (apíswa) perquè s'assemblen massa a dos mots malsonants (cardar i pixar) en anglès, que és la llengua que farà desaparèixer la seva. El mateix els passa als pobres tailandesos que estudien anglès. L'adverbi yet sona en llengua tai igual que jed, que és una de les maneres amb què els locals es refereixen al fornici.
Quan aquests falsos amics són noms propis la sang pot arribar al riu. Totes les Conxites que visiten Iberoamèrica ho saben. Però sempre poden recuperar el puríssim Immaculada, i tan fresques! En canvi, els milions de xinesos que es diuen Li ho tenen molt pitjor quan visiten Rangun. Resulta que l'incamuflable li és la paraula birmana que designa el membre masculí i els xinesos de torn es posen rojos o morats, segons el tarannà. El mateix li passa a una bella italiana establerta de fa poc a Barcelona. S'encaterina cada cop que li fan dir el seu cognom, innocu i comú a Itàlia, perquè ningú no dissimula la franca riallada que provoca conèixer una noia anomenada Memeo.
No tenim, en canvi, l'honor de conèixer l'insigne doctor Collons, però ben segur que deu viure feliçment aliè a la notorietat que adquiriria en el nostre país en quatre dies. La foto és d'una plaça de pàrking reservada i ens l'envià Joan Martí (BCN). La va capturar fa tres anys sa filla Violant Martí (que déu n'hi do!) a l'emblemàtic barri de Santa Mònica (Los Àngeles, Califòrnia).
Fa uns mesos, Frederic Ribas (BCN) ens feia arribar una alineació amb futbolistes reals que corria de boca en boca entre els vailets de Barcelona a l'època gloriosa d'Helenio Herrera. Els onze benaventurats conformaven un equip escatològicament temible: Vicente; Ponte, Braga, Verde; Re, Mena; Velázquez, Pintó, Losco, Jones, Del Sol. Si coneixeu més afectats podeu exercir de falsos amics i enviar els seus noms a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.