Anagramàtica generativa

La detenció del patró dels pròfugs (Luis Roldán) ha tornat a posar de manifest la innegable vigència de l'anagramàtica: l'art de descobrir missatges ocults mitjançant la recombinació intel·ligent de les lletres que componen un nom. Fa més d'un any, quan l'ex-benemèrit va decidir agafar-se l'excedència per sorpresa, alguns espavilats van pregonar des de la premsa que la ineludible pressumpció d'innocència del pròfug feia aigües també per raons enigmístiques. L'anagrama més evident de Roldán (Ladrón) ja és tot un clàssic amb dret a figurar a les antologies més destacades. El personatge també s'ho val, entre altres coses perquè un altre dels seus anagrames el transformava en un nou Schwarzenegger (Arnold).
Com molt bé apunta el britànic Club d'Anagramistes de Sa Majestat, perquè un anagrama onomàstic sigui considerat d'alta qualitat, cal que l'exercici de la combinatòria desveli un sentit ocult que ha estat sempre incrustat en el nom i que explica, o il·lustra, les accions de qui el tragina. L'exemple que branden aquests britànics extravagants és el conegut anagrama que ells mateixos van extreure de la capçalera de The Daily Telegraph durant el govern de Margaret Thatcher. Combinant les lletres del diari més pro-governamental de l'època sorgia, com un arc de Sant Martí després de la pluja, la inequívoca frase I help the Great Lady (ajudo la Gran Dama). De les capçaleres dels diaris de Madrid resulta una mica més difícil extreure'n cap missatge subtil, però tot i això, el benemèrit ABC fa "cab" (el carruatge amb el qual passegen sovint al del bigoti), l'ineludible "El País" es transforma en "esplai" (ideal per a l'hora de pati dels polítics), el "Diario 16" naufraga anagramàticament per culpa del guarisme ("16 i odiar" és el més significatiu que hi hem pogut trobar) i el polèmic "El Mundo" esdevé, entre d'altres, "un model" (cruel referència a una presó barcelonina) o "mon duel" (una de les romàntiques fòrmules de treball que més gasta Pedrojota).
L'adequació de l'anagrama a l'essència d'un personatge és una de les millors aportacions de l'enigmística a l'esotèrica onomància, que és l'art d'endevinar el futur a partir dels noms de les persones. Més o menys el que va fer el surrealista André Breton amb Salvador Dalí, quan va batejar el pintor empordanès amb el punyent anagrama de "Avida Dollars". És clar que l'anagramàtica mai no és una capsa tancada. El mateix Dalí també anagramitzava "Vida llardosa", Picasso "saps oci" i Miró "rimo" o "mori". En aquests últims anys, tot i no haver-se constituït cap club anagramista equivalent al dels britànics o al Club Palindromista Internacional amb seu a Vilallonga del Camp, alguns casos contemporanis han començat a circular pels mitjans de comunicació. Potser el de l'economista Fabià Estapé (Peseta) és el més recurrent, però també destaquen l'escriptor Josep Maria Espinàs (Sapiens) o el genial músic nord-americà Stephen Sondheim (hedonism), sovint present en els musicals que poblen els nostres teatres.
Un repte afegit al que s'han d'enfrontar els honorables membres de les comissions d'investigació és, ara per ara, trobar equivalents al contundent Roldán-ladrón entre la il·lustre nòmina de jovials encorbatats que ha passat o passarà per la presó. Els Mariano Rubio, Mario Conde, Javier De la Rosa, Rafael Vera i Ricardo García Damborenea s'ho mereixen.