El can-can del capità

Un dels debats lingüístics més apassionants és el que s'ha desenvolupat al voltant de l'origen del llenguatge. El Cratil de Plató va encetar una tradició polèmica que ha acabat prenent el nom de "cratilisme" (Mimologiques. Voyage en Cratylie, de Gérard Genette. Seuil, 1976) en la qual els partidaris d'un origen convencional de la llengua s'enfronten als defensors d'un origen natural. Les discussions al voltant d'aquest enigma indesxifrable per absència de proves van arribar a ser tan carregoses que l'any 1866 la Societat Lingüística de París publicà un edicte en el que es prohibia discutir d'aquesta matèria en les seves reunions.
Els únics experiments possibles eren els que es podien dur a terme amb infants: confinats, abandonats al silenci, trobats en estat salvatge. La literatura al voltant d'aquests casos és extensa i ha estat recollida per Lucien Malson en la monografia Wolf children (1972). Herodot esmenta un exemple deliciós del segle VII aC en el que el rei egipci Psamètic I fa recloure dos nounats en una muntanya. El pastor que els alimenta rep l'ordre de no pronunciar cap paraula davant dels infants. Els dos nens viuen en una cort tancada on només entren el pastor i les cabres. Després de dos anys de reclusió, un bon dia els nens criden alguna cosa semblant a becos. El pastor, adelerat, avisa al rei. Comproven la versió del cabrer i descobreixen que els frigis anomenen el pà becos . Des de llavors, els egipcis pensen que els frigis són un poble més antic que ells. En realitat, els lingüistes creuen que els nens havien començat a balbucir de manera natural i repetitiva entre ells. Becos seria només un fragment del seu galimaties. D'altres pensen que els nens es limitaven a imitar el so de les cabres.
A primers de segle, el lingüista danès Otto Jespersen va agrupar en quatre grups totes les teories que circulaven sobre l'origen de la llengua, i va afegir-ne una cinquena. Avui ja podem formular la sisensa i definitiva. Les cinc teories de Jespersen s'anomenen teoria del bub-bub, teoria de l'ai-ai, teoria del ding-dong, teoria de l'aaah-hú i teoria del la-la. La del bub-bub diu que el llenguatge neix de la imitació onomatopeica dels sons ambientals i especialment dels crits dels animals. La de l'ai-ai afirma que a l'origen només hi ha sons instintius provocats pel dolor, la ira i d'altres emocions humanes, i es basa en l'ús universal de les interjeccions. La del ding-dong parteix de la relació entre els estímuls del món i els sons espontanis que provoquen en el parlant; alguns exemples d'aquests gestos orals són "mamà" (que reflecteix el moviment dels llavis al acostar la boca al pit matern) o "bye-bye" (que mostra un moviment de comiat en els llavis i la llengua). La teoria de l'aaah-hú parteix dels grunys col·lectius i rítmics que emeten les persones quan fan un esforç comú, com ara estirar d'una corda. Finalment l'eurovisiva teoria del la-la (pròpia de Jespersen) sorgeix d'una visió molt més romàntica: el llenguatge neix associat als sons de l'amor, el joc, la poesia i la cançó (Massiel era una fan d'aquesta teoria).
La nostra aportació al cratilisme és definitiva: segons la teoria del can-can el llenguatge va néixer a Laos. Quan la bòfia va recollir Roldán, un dels polis va preguntar al simpàtic funcionari laosià que els el lliurava si es podia identificar. L'oriental va respondre Yes, I can en el seu anglès turístic. El poli espanyol, que no havia estat mai a la Costa Brava, va anotar el nom en una llibreteta. Acabava de néixer l'ignot Capità Khan.