Clandestinitat estreta

A banda de la lloable clandestinitat que menen els amants de les causes perdudes, els que prefereixen fer-se amants de les paraules perdudes coneixen una altra mena de clandestinitat força interessant. El fenomen és un exercici tipogràfic notable que participa del concepte constrictiu encunyat pels autors de l'OULIPO. La boa constrictor de Queneau i companyia va plantejar l'escriptura clandestina com un alfabet reduït del que resten excloses totes les lletres cridaneres que sobresurten de la línia per dalt o per sota. Així, els textos clandestins prescindeixen de tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i de tots els que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici brutal d'homogeïnitat gràfica. Els anglòfils, sempre menys poètics, anomenen el fenomen amb un nom desprovist de càrrega simbòlica. Al seu vademècum de bogeries lingüístiques Language on Vacation (Charles Scribner's Sons. New York, 1965) el ludòpata Dmitri A. Borgmann anomena aquests innocus clandestins "mots estrets" (narrow words ).
Però, tal vegada endut per l'esperit competitiu de la societat nord-americana, Borgmann enceta l'etern debat de qui la té més llarga. D'entrada, decideix superar Ripley (l'històric periodista de l'absurd que figura a les lleixes de molts homes de ràdio per uns reculls d'informacions curioses anomenats Believe It Or Not ) que havia publicat en 1954 que els mots estrets més llargs en anglès eren, ex-aequo, els gal·licismes "concessionaire" i "reconnaissance" (14). Borgmann esbandeix les proeses del tal Ripley. Primer hi oposa "semiconsciousnesses" i "unceremoniousnesses" (19), però després es permet dubtar de la validesa de la i llatina. Això del puntet li sembla d'una amplitud intolerable al pur mestre Borgmann. De manera que, conseqüent amb el seu posat sever, Dmitri ofereix les ajustades "overnervousnesses" (17) i "overnumerousnesses" (18).
Els clandestins a la francesa mai no han dubtat de la bondat de la i. Per això hi figura a les aportacions dels lectors que es van veure esperonats, el passat desembre, per la publicació d'uns versos clandestins en català del poeta Jordi Vintró. Dídac Palañà (Sant Vicenç dels Horts) ens fa arribar, entre d'altres, «un somriure, amor mereix/ amorosa, mansoia,/ enorme en excés,/ avui caurà/ era meva i ara encara més». Per la seva banda, Alfons Saumell (Barcelona) confegeix diversos textos prosaics de longitud notable. Com aquest titular en un diari sensacionalista: «cau un ascensor en un arcaic manicomi i moren una àvia i cinc ancians», o aquesta singular invitació: «cars amics, com sou nuvis nous, animeu-vos a venir ara a casa meva, sense més excuses ni evasives; coneixeu es camí: és suau i amenós; no us arriscareu massa, manoi!, ni us consumireu, nerviosos; si no veniu, creurem no merèixer ni una cosa minsa com és eixa; a veure si ens escriviu o ens aviseu; envieu-nos un sí com una casa». La invitació la signen, en minúscules, na maria i en marià.
La netedat tipogràfica que solca les línies clandestines és, realment, un camí estret de negre sobre blanc com el que proposava Borgmann. Ara per ara, el mot clandestí més llarg que coneixem en català és "emmascarar-nos" de tretze lletres. Algú gosa superar-lo? Feu-nos arribar els vostres mots clandestins a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. Aquest cop no en parlarem, "n'enraonarem".