dijous, 2 de març de 2000

Truc curT

Fa unes setmanes, en un acte a la Casa de Cultura de Girona anomenat "Barra Lliure", la conversa amb el públic assistent va derivar cap a qüestions de mots. Una observació del crític Ponç Puigdevall, que hi oficiava de presentador, em va dur a formular una d'aquelles "cites citables" que llegia de petit a les impagables "Selecciones del Reader's Digest": "les generacions precedents —em vaig sentir dir, amb veu greu— duien a l'escut d'armes un vistós «Salvem els Mots»; els que vam començar a publicar als vuitanta ho vam voler canviar per un «Salvem les Frases»; un bon mot no serveix de res si no viatja en una frase que funciona". I em vaig quedar tan ample. Va així, això de les cites citables. La deixes anar com qui renega. Et desfogues una mica i patapam, la vida continua. Per això quan aquella mateixa nit, en una barra que ja no era lliure, dos escriptors assistents tan apreciats com Xavier Cercas i Matthew Tree encara recordaven la cita vaig començar a amoïnar-me. Hi he pensat i no n'acabo de treure l'aigua clara. No sé si el pas del paradigma al sintagma representa gaire la "transició" literària, però en canvi em temo que pretendre "salvar les frases" avui pot ser una activitat tan resistencial com voler "salvar els mots" durant el franquisme.
En tot cas, ¿què salvaran els que comencen a publicar ara mateix? ¿els mobles? Només el temps ho dirà. "El Temps" és justament el títol d'un poema del recentíssim "Truc curt" de Daniel Ruiz-Trillo (Ediciones El Carro de Sol, 2000). Un poema breu, d'un sol vers, que fa: "El temps està com un llum". Ruiz-Trillo (1973) és un dels "sèniors" de la generació de poetes escolaritzats en català que capitaneja el joveníssim Eduard Escoffet, amb lloctinents com Josep Pedrals o Gerard Altaió. Una lleva que escriu i diu, sovint davant un públic congregat pel punch heterodox dels Casassas, Hac Mor, Riba, Pope, Castillo, Jotaerra Roig, Quintana o Altaió. Una lleva que ha mamat lletanies laiques i que fa versos que són banda sonora. Que juga amb un foc que crema lluny de les torres d'ivori i s'escampa pels carrers. No sé si aquesta colla de barbamecs voldrà salvar res amb els seus poemes, però els fan. En fan. I això sol ja sorprèn.
El palindròmic "Truc curt" de Ruiz-Trillo va ple de jocs d'artifici que acoloreixen aquest nou firmament. Versos sobtats per un monosil·labisme nostrat que martellegen com un metrònom ("Ben bé no sé pas què fer,/ què dir, que vaig o vinc,/ que tort o dret,/i faig un vers molt tip/ de taps sens cap ni peus... (...) El mot sens gens de seny/ et diu el nom del porc/ i la gent fot el camp"). O mots deconstruïts per la pràctica anagramàtica ("Sal i vi,/ via Sil,/ via Lis,/ va i li s...,/ i li vas...,/ vi a Lis,/ vi a Sil,/ l'avi sí,/ si li va,/ asil: vi,/ si l'avi,/ i l'avís:/ si l'IVA.../ Sal i vi,/ Sílvia"). O viceverses que són cites citables, com a "Sentit", el més inquietant dels seus poemes: "El sentit de la pèrdua/ du a la pèrdua/ de sentit". Visca la pèrdua! Si no podem salvar el foc, salvem les brases.