dijous, 17 de febrer de 2000

La botiga dels errors

Un dels rumors recurrents des de l'aparició de la mítica novel·la sense E de Georges Perec —"La disparition" (Denoël, 1967), traduïda a l'espanyol sense A com "El secuestro" (Anagrama, 1997)— és que, en algun racó recòndit de la novel·la, s'hi amaga una E dissident. De fet, en un dels 124 somnis transcrits per Perec a "La boutique obscure" (Denoël, 1973), datat l'octubre de 1971 i anomenat "L'hypothalamus" (nº 95), l'autor francès té el malson que la seva novel·la n'és plena: "... il y a plein de «E» dans «La Disparition». On en voit d'abord un, puis deux, puis vingt, puis mille! Je n'en crois pas mes yeux. (...) Comment se fait-il que personne ne s'en soit jamais aperçu?..." Aquest somni transcrit deu ser l'origen del rumor. El cert és que molts estudiosos han buscat la E intrusa amb fervor. Mentre elaborava una tesi doctoral sobre les novel·les lipogramàtiques de Perec, la doctora italiana Floriana Chierchia va arribar a sospitar que la E en qüestió es forma girant noranta graus unes notes musicals que apareixen en la novel·la (!).
El lipograma, documentat des del segle VI aC, és un dels artificis ludolingüístics més estudiats. Perec fins i tot en va escriure una breu història. Però les fonts sovint són contradictòries i els errors campen pertot. El cas més notable de descontrol erudit és el que ateny a l'escriptor portuguès d'expressió castellana Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662), autor de cinc novel·les breus escrites cadascuna sense una de les cinc vocals i publicades a Lisboa en 1641 amb el títol "Varios effetos de amor". Aquest tal Alcalá, considerat el (re)introductor de l'artifici lipogramàtic en la literatura europea, fou plagiat i reeditat sense escrúpols. Perec afirma haver descobert 13 edicions pirata, impreses de 1666 a 1871. 10 a Madrid i 3 a Barcelona. N'he trobat una de 1840 feta a la impremta de Francisco Sánchez (Barcelona) que les presenta anònimament sota el títol "Cinco novelas de apacible entretenimiento". A la línia 13 de la pàgina 97, en el decurs de "La peregrina ermitaña, sin la letra O" s'hi escola una O intrusa —"la pudo"— que fa pudor de socarrim. És l'infern del lipogramista, sempre amenaçat per l'inadvertida irrupció de la lletra desterrada.
Però aquí no acaba la infàmia. Els lipogrames de Alcalá y Herrera sovint són atribuïts a Lope de Vega. En 1842 el francès Gabriel Peignot perpetuava l'error en un llibre de referència, recollit després amb despreocupada alegria per algunes enciclopèdies i exportat arreu. De manera que la flaca lipogramista del "Fénix de los Ingenios" ha esdevingut un d'aquells errors d'erudició que es propaguen com els virus informàtics i després arrosseguen els que toquen d'oïda. El francès Ludovic Lalanne, per la seva banda, encara va més enllà: atribueix lipogrames ignots a un autor inexistent anomenat "Alcalá y Henares" que té un aire inconfusible de topònim universitari, com si un crític de cinema anomenés l'actriu Mira Sorvino "Mira Sorbonne".