Llibertat condicional

La Bíblia assegura, de bon començament, que al principi fou el verb. Després el verb es va fer carn i les nits s’animaren, és clar, però la narració requereix del verb. Com el primer cop en una partida de billar americà, amb la taula parada i un triangle acolorit d’ajectius, noms i adverbis esperant l’impacte. Per això vaig llegir amb aprensió una novel•la que el francès Michel Dansel va publicar fa dos anys amb el nom de ploma de Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Les 233 pàgines d’aquest tren d’enlloc tenen la particularitat de no contenir cap verb. L’estult Thaler va comparar la seva novel•la a l’impacte del dadaisme: “el verb és com una mala herba en un camp de flors; te n’has de desfer perquè les flors puguin créixer i florir”. La seva agitació formal va portar-lo a organitzar un funeral pel verb a la Sorbona. Que llegeixi Houellebecq. O Coca. Perquè l’última novel•la de Jordi Coca —Sorres blanques (Edicions 52, 2006)— és una obra esplèndida sobre les múltiples possibilitats que construeixen la personalitat d’una senyora empesa a exercir “una mena de prostitució de luxe que no passa pel bordell sinó pel matrimoni” amb un home poderós física, econòmica i intel•lectualment. Coca excel•leix en la projecció dels desigs d’aquesta dona i els descriu gairebé sempre amb verbs en temps condicional, aviat desmentits per la realitat aclaparadora d’una vida subordinada. Les dues primeres frases de la novel•la ja ens avisen de la naturalesa hipotètica de totes les accions que s’hi descriuran: “Suposem que ahir m’hagués separat del meu home. Però en realitat es fa difícil concretar si va ser realment ahir, ja que els darrers mesos no vivíem junts, tot i compartir encara la casa i una mena o altra de vida”. Els constants atacs a la versemblança de les accions que explica la narradora només se sostenen per la gran habilitat de l’autor. Diríem que som el que hem fet i el que hem pensat de fer. A més, l’ús que Coca fa dels temps verbals condicional i futur li permet trencar la linealitat de la història sense caure en els automatismes de Thaler. Hi llegim, per exemple: “Si fos l’escriptora que dic seria a casa meva, hauria deixat el llibre al sofà de color beix i posaria els peus al puf. M’agradaria llegir Txèkhov, el sofà i aquell puf de color tan convencional. Però sóc a Brest i la meva amiga comença a parlar dels seus problemes.” Sorres blanques seria una lectura molt recomanable per a les senyores benestants d’un cert nivell cultural que normalment llegeixen literatura d’evasió. Si la llegien, potser no suportarien el condicional i passarien de pet al futur.