dijous, 23 de novembre de 2006

El millor Millán

José Antonio Millán és un escriptor madrileny amb qui és un plaer practicar l’anomenat bilingüisme passiu. Ja fa anys que ha anat abandonant la pràctica de la ficció i s’ha especialitzat en la seva gran passió, que és el llenguatge. Entre les seves obres recents destaca Perdón imposible (Guía para una puntuación más rica y consistente) (RBA, 2005), una lúcida reflexió equivalent en l’àmbit hispà al que Eats, shoots and leaves de l’anglesa Lynn Truss va significar en l’anglosaxó. Ara, animat per l’enorme difusió del seu últim treball, reincideix en la reflexió verbal amb un altre llibre amè, aquesta vegada de caire etimològic. Ho torna a publicar RBA i es diu El candidato melancólico. Com que encara estem en plena ressaca postelectoral, caldrà aclarir que el títol oculta una ambivalència espectacular. Millán l’ha triat per contraposar el blanc i el negre. El terme candidat prové del llatí candidus (blanc), perquè entre els romans els aspirants a ocupar un càrrec lluïen una toga blanca; la malenconia, en canvi, prové dels termes grecs melas (negre) i kholé (bilis) des de l’època protomèdica en la qual es creia que els humors (líquids) de l’organisme influïen en els humors (estats d’ànim) de les persones. El lector atent de l’obra toparà a cada pàgina amb aquesta mena d’associacions xocants molt properes a la poesia. Millán excel•leix a l’hora de bastir un discurs cohesionat a partir de la informació genètica que porten inscrites les paraules a l’ADN. El seu és un treball d’aprofundiment lúdic en la llengua castellana semblant al que Ramon Solsona fa diàriament a les ones de RAC 1 en el programa de Xavier Bosch. Els tresors ocults dels mots apareixen per la via etimològica en llocs insospitats. Així, descobrim que en un rebuzno castellà s’hi amaga l’avantpassat llatí de la nostra botzina (buccina: trompeta) o que la relació entre els fetges i les figues (hígados & higos) prové del fet que en llatí iércur ficatum era el fetge de l’animal alimentat amb figues (ficus). La societat europea és cada cop més multilingüe. Per això Millán fa èmfasi en la relació dels mots del seu castellà matern amb d’altres de catalans, gallecs, bascos, francesos, italians, anglesos o indis. Curiós és també el recorregut per les procel•loses aigües de la correcció que fa al capítol “Mejor no lo digo”. Després d’una llarga llista de sinònims assuaujats dels cagadors (letrinas, necesarias, retretes, comunes, excusados, baños...) descobrim eufemismes com carape, caramba (carall), córcholis (collons) o jopé, jolines (fotre). Què carai, El candidato melancólico és un llibre de collons. Fot-li, Millán!