El català adult

Conec un munt de mares (i algun pare) que conserven en una llibreta esgrogeïda una llista de paraules estranyes que els seus fills deien quan van aprendre a parlar. La meva neboda Núria, que ara té vint anys molt ben posats, en fa dinou deia mucana, ximaia o gaixaixo per referir-se al tomàquet, el pijama o els cigarrets. La lingüista Mireia Llinàs, professora titular a l’Autònoma i mare de tres fills, ha trobat en l’estudi d’aquestes llistes una via de conciliació entre la seva vida laboral i la familiar. Llinàs, experta en gramàtica generativa, ha dedicat l’última dècada a investigar els mecanismes que regeixen l’adquisició de la llengua. Ara n’acaba de publicar les conclusions en un llibre amè i d’interès general: Primeres paraules (com aprenen a parlar els nostres fills) (Empúries, 2006). Algunes de les afirmacions de Llinàs mereixen ser divulgades als mitjans de comunicació en un lloc destacat: “El fet que hi hagi una guia interna, una pauta que marqui el camí cap a la llengua adulta, vol dir que la llengua no és només comunicació”. L’estudi està estructurat en cercles concèntrics. Del so a la paraula i de la paraula a l’oració, tot plegat per anar a petar a les procel·loses aigües del sentit. Gràcies a la intensa convivència amb els seus informadors, l’autora disposa d’una casuística àmplia i variada per establir el català infantil i contraposar-lo al que ella anomena català adult. En l’àmbit fonètic la majoria de processos són d’harmonització —famàfor per semàfor— i de simplificació —namú per dóna’m-ho!, nanat per se n’ha anat, no capis! per no t’escapis— però també es dóna el procés invers —nous per ous, me’l finfles? per me l’infles, el tanina per el tenia—. Entre els mots destaca l’assumpció de l’analogia per crear neologismes. Així, un nen que reparteix xiclets diu que és el xicleter, un que aguanta coses és l’aguanter, un tovalló plegat en forma de rectangle està rectangladet, el participi de veure no és pas vist sinó veurat i les mandarines surten del mandarí. El gènere provoca parelles agramaticals com els peixos i les peixes o la persona i el persó, mentre que la persona genera conflictes d’identitat. El nen és abans el nen que no pas jo, de manera que sovint fa com aquells adults grandiloqüents que parlen d’ells en tercera persona. El més inquietant del recomanable estudi de Mireia Llinàs és que, sovint, el que ella apunta com a característica d’aquest català infantil forma part del català d’alguns parlants adults. Per exemple, l’omissió de pronoms febles. Allò del “que tens una moneda? sí, tinc”.