dijous, 14 de setembre de 2006

Lletreig triomfal

El diumenge 3 de setembre, exactament a la mateixa hora que els germans Gasol i companyia acaparaven l’atenció televisiva en la final del Mundial de bàsquet, TV3 retransmetia la final del “Pica-lletres”, el primer concurs de lletreig en català que ha conduït amb encert Lluís Gavaldà. Les competicions de lletreig estan molt consolidades en l’àmbit anglosaxó, igual com els campionats de dictat ho estan en terres francòfones. Als Estats Units, per exemple, fa més de trenta anys que se celebra el “National Spelling Bee”, un campionat al qual cada temporada s’apunten 10 milions d’estudiants nord-americans amb la secreta esperança d’arribar a figurar entre els 250 escollits que es juguen els quartos en una gran final televisada que cada any congrega milions de persones. Ara, un periodista anomenat James Maguire acaba de publicar el primer llibre que explica aquesta experiència escolar. Es diu American Bee (The National Spelling Bee and the culture of word nerds) i, ara per ara, està fent el mateix camí a les llistes de no ficció que, fa un parell d’anys, va recórrer el Word Freak del periodista esportiu Stefan Fatsis sobre el fascinant món de l’Scrabble de competició. Queda clar que el llenguatge continua sent un tema d’interès general, malgrat l’ús catastròfic que en fa bona part de la població. La gràcia de l’American Bee de Maguire és que no només descriu a la perfecció l’ambient que envolta aquesta competició escolar —als antípodes del dels concursos de bellesa— sinó que té l’encert de transmetre les emocions dels participants i, sobretot, intenta reproduir els curiosos mecanismes mnemotècnics que fan servir els lletrejadors, capaços de visualitzar les paraules en somnis o de descompondre-les en monedes per aprendre-se’n les lletres. Barrie Trinkle, que va ser-ne campió ara fa 33 anys, afirma que Maguire captura l’essència de la contesa, però el que més inquieta del seu testimoni és que associa a cada paraula un percentatge semblant de joia i d’agonia. American Bee s’estructura a partir de l’aproximació de Maguire a cinc antics campions, i seria difícilment traduïble, atès que la riquesa i el caos de la llengua anglesa hi adquireixen un paper central. Naturalment, si el “Pica-lletres” persevera per aquests verals, d’aquí a poc temps algú (Enric Gomà?, Pau Vidal? Ramon Solsona? Matthew Tree? Abel Cutillas?) podrà escriure la primera crònica fefaent sobre la relació psicopatològica dels joves catalans amb el llenguatge que moltes vegades estudien a escola i esmicolen pel carrer.