dijous, 15 de maig de 1997

Crestomaties

Quan aprendre un idioma encara volia dir llegir obres literàries en el galimaties de la nova llengua, els estudiants s’enfrontaven sovint a les dites “crestomaties”, uns curiosos reculls de trossos literaris escollits amb la sana voluntat d’exemplificar els diversos punts teòrics de la gramàtica o de la retòrica que es pretenien transmetre. Nosaltres hem trobat una crestomatia perfecta per parlar d’un bon nombre dels mecanismes fonamentals de l’enigmística en l’hilarant Diccionari poc útil del televisiu Toni Soler que analitzàvem la setmana passada des d’aquesta mateixa columna. Ja vam parlar dels carrollians mots maleta amb què ens amenitzava Soler. Avui veurem alguns exemples de mots banana, encastaments vocàlics i consonàntics, homofonies i anagrames.
La vena dels mots dits banana (aquells en els quals es repeteix dues vegades o més la mateixa síl·laba) li resulta força productiva. Al costat d’una sensual “ensaïmamada” mallorquina trobem el caribeny “cocomerç”, la “cucustella” africana, el sorprenent “telelediari”, la minvant “hipopoteca” i el gran “Pelelé” que romarieja. Tots aquests mots banana són neologismes solerians que després l’autor defineix amb força enginy, però la seva contundència és tan directa que podem presentar-los sense necessitat d’afegir-hi la definició. No cal fer gaires circumloquis per entendre que els sostenidors seran les peces de roba més presents en un “armamari”.
Pel que fa als encastaments, els resultats dels millors intents són realment brillants. Destacaríem, entre els encastaments amb introducció de vocal, el nutritiu “entrecoit” (que intuïm més satisfactori que no pas el mític filet) i la fascinant “meucanògrafa”. Els encastaments per introducció de consonant no es queden enrere. A la vena sibil·lant —el contundent “catedràstic” i el seu univers “tragicòsmic”— s’hi afegeix una escandalosa “biografiga”. Soler arriba a l’extrem de tocar subgèneres molt especialitzats. Per exemple el subgènere dels mots dignes d’espia-rus-doblat-en-pel·lícula-espanyola, com ara el badallaire “favorrit” o la sorprenent “margarrina” (“mantega elaborada a partir de greix de porc”).
Potser el diccionari no acaba de treure prou partit del gran potencial homofònic del català. Sembla com si prefereix cenyir-se més als jocs de paraules que funcionen per escrit que no pas als que basen la seva força en l’oralitat. La major part de joc homòfon es limita a petits processos com ara transformar els “segadors” en “cegadors” o les “becàries” en unes curioses “vacàries”. Tot i això, quan s’hi posa, treu homofonies tan notables com “parvulari”/”per volar-hi”. Per últim, els anagrames hi són prou representats: el deliciós estat d’”Isreal”, el pagament clandestí de l’”anòmina” o el xeflis intel·lectual del “psicolabis”. Cap, però, com el sensacional “matrinomi” (“enllaç matrimonial de tres cònjuges, amb les combinacions que sigui”).