Perec a Lleida

A finals de febrer els vents editorials em van dur a Lleida. Es tractava de presentar l'últim llibre, de manera que vaig substituir els parlaments per reptes lingüístics a la manera de les subhastes i la veritat és que el públic assistent es va comportar de meravella. Després, en ple ritual de les dedicatòries, m'esperaven algunes sorpreses esplèndides. La solidaritat verbívora és notable. Tant, que gairebé mai no surto d'un acte públic amb les mans buides. Però aquest cop Lleida va resultar excepcional, perquè em va deparar dos treballs impressionants. D'una banda els elaborats estudis etimològics de Victor Montañés (per exemple un article de cinquanta pàgines intitulat "Aproximació als significats bàsics de la llengua" que comentaré un altre dia) i per l'altra un relat monovocàlic de Xavier Lafarga que ve a demostrar les clares possibilitats de la nostra llengua per traduir, per exemple, "Les revenentes" de Perec.

El monovocalisme de Lafarga (monovocàlic ell, també, tot i que d'as) conforma un text de sis fulls que comença amb aquest paràgraf apneic: "Les nenes semes de les serres tenebrescents de Les Medes, que sense presses se renten sengles dents de tres en tres, s'embenen sense desésser les tetes seques de llet per després estrènyer pels pèls les penques de bledes extres que es mengen de les seves terres després de refer-se de les veremes del semestre de setembre-febrer mentre el repel·lent d'en Pere Deltell Regué, mercer de vetes de Chester després de ser requetè fent el mec sense peles, en temps present prem el fenc d'herbes verdes perennes que restrenyen de remeses fresques que queden per fer-les menester el gener, que és el mes que ve després de desembre". Sintaxi a banda, convé fixar-se que Lafarga imita Perec en les convencions del monovocalisme: accepta les us sordes (penques, Regué...) i també les is gregues (Eddy sortirà més endavant).

El que sobta del relat de Lafarga és el pes dels noms propis en el desenvolupament narratiu. Així, l'escriptura monovocàlica flueix veloç mentre apareixen la vila d'Elx, el Tele-Exprés, Dresden, St. Keverne, Eddy Merckx, el llac Ness, Herr Detlef Neeskens, els trens de Renfe, Rennes, Metz, el reverend Lesseps, els Templers, Nestlé, Schweppes, Ceret, Bécquer, Demèter, Peret, Deneb, TV3, Tremp, Betlem, Quebec, les Seychelles, Tennessee, el desert de Meknès, les serpents de Leeds, les estepes de l'extrem d'Eemmeer, el feréstec femer estès per l'Ebre, Heerenveen, Bellver, Beret, Denver, Essex, Brest, Ger, Xest, Deltebre, El Vendrell, Brest, Steve McQueen, S. Becket, Exeter, Bennet, Mercedes Benz, MG Exceed, el PNB, Pelé, Becquerel, Brecht, Stephen Heller...

Finalment, Lafarga podria adjuntar uns quants arxius en MP3 al seu relat berber, perquè la banda sonora causa impressió: els Rebeldes (que interpreten "He feels free"), els Cheyennes ("The letter"), Pete Seeger ("Greensleeves"), Bee Gees ("Help" de R. Lester), els vermellencs Creedence ("Sgt. Peeper's"), el reverend Presley ("He remembers her" de Free), Jeff Beck ("Tell me why"), els Velvet d'en Reed ("The green berets' theme"), Percy Sledge ("Respect"), els Them ("Let me be"), Belén fent "Helpless helpless", els REM (que es neguen de fer res per decret), Cher ("He never needs her"), Wet Wet Wet ("Three men") & etcèteres (sic, dic sec).