El nom de Déu en va

Sembla que les agosarades declaracions de Fernando Trueba a la cerimònia de lliurament dels Oscars han estat un eslògan molt eficaç per vendre Belle Epoque al mercat cinematogràfic nord-americà. Des que l'Acadèmia va entronitzar Trueba milers d'infatigables compatriotes de Spielberg han anat a veure la pel·lícula espanyola amb la secreta intenció d'entendre allò de Déu i Billy Wilder. En primera instància els sectors més conservadors dels Estats Units reberen amb indignació aquella tendra declaració d'ateisme. Acusaren Trueba d'usar el nom de Déu en va. Però unes quantes rebobinades de video van aconseguir moderar la seva còlera, perquè abans de la seva professió de fe en Billy Wilder Trueba afirmava clarament que li agradaria molt creure en Déu. Ara són els innombrables seguidors de Wilder els que surten indignats dels cinemes. Després de veure Belle Epoque molts acusen Trueba d'usar el nom de Wilder en va. Però l'afortunada associació de divinitats que el director espanyol exhibí a la cerimònia dels Oscars continua reportant beneficis.
Naturalment, Trueba no ha inventat res. S'ha limitat a actualitzar l'estratègia escandalosa que els Beatles esbombaren per tot el planeta quan es van enfilar a la cresta de l'onada. Aquell beatlemaníac "som més famosos que Jesucrist" va sacsejar molts més timpans que els xisclets histèrics que solien provocar les cançons d'amor dels de Liverpool. Anys després els professionals de la creativitat més lucrativa copsarien la potència del missatge i es llançarien a anunciar pantalons texans amb el nom de Jesús, abans que els paràgrafs impius de Salman Rushdie i els pits pius de Claudia Schiffer refredessin les ganes d'usar algun nom de Déu en va.
En realitat, moltes religions han atorgat a la divinitat un nom impronunciable per tal d'evitar frivolitzacions com la del vencedor Trueba —el cognom del qual anagramitza "batreu"— o blasfèmies palindròmiques com el Goddog de Samuel Beckett. Un cas de zel nominador excepcional el constitueix la religió que abracen els protagonistes de la gran guanyadora dels Oscars de 1994, La llista de Schindler. Ben cert que els jueus anomenen la divinitat Iahvè, però no és ben bé un nom, sinó un acrònim. Segons la Càbala, tota criatura i tota paraula procedeix d'un sol nom. I aquest nom és evidentment el de JHVH —Jehovah l'innombrable— que conforma el tetragrama amb les lletres yod, hé, vaw i hé. El tetragrama sagrat hebreu JHVH representa la denominació prohibida de la divinitat, i ha estat objecte d'extensíssims estudis, la major part dels quals especulen sobre les vocals que acompanyaven les quatre lletres sagrades. Cal assenyalar que l'hebreu escrit no fa constar els sons vocàlics. No només els rabins jueus han estudiat el tetragrama, sinó que molts intel·lectuals —com ara Sigmund Freud— hi han dedicat extensos treballs.
Pel que fa al cas que ens ocupa, sembla que Billy Wilder reaccionà divinament a la floreta de Trueba. Diuen els cronistes que l'endemà el va trucar a l'hotel i li va dir que era Déu. A la recent biografia de Wilder Nadie es perfecto (Grijalbo, 1993), descobrim un detall que ens farà partíceps per sempre de la fe de Trueba. En veure sis òscars al despatx de Wilder a la United Artists (al Boulevard de Santa Mònica de Beverly Hills), el biògraf austríac Helmuth Karasek li pregunta al seu il·lustre compatriota per l'efecte que li fan les estatuetes d'or. Wilder respon amb un sarcasme entendridor i deixa anar una revelació sensacional que els professionals de l'enigmística mai no podrem pagar-li: "No sé ben bé què fotre'n. Fer-los servir per aguantar les portes els trauria dignitat i col·locar-los en una lleixa damunt la llar de foc seria pressumptuós. Del que realment estic orgullós és d'haver sortit als mots encreuats del New York Times. Dos cops, ja. Una vegada al 17 d'horitzontals i l'altra al 21 de verticals".