dijous, 19 de març de 1998

L'holandès errant

La setmana passada aprofitàvem les festives especulacions sobre les notes que omplen la llibreta de Van Gaal per parlar del pare de l'enigmística contemporània als Països Baixos, el lingüista Hugo Brandt Corstius. La revifalla ludolingüística al país de la taronja mecànica arrenca a mitjan anys setanta. Corstius, llavors professor de lingüística a l'Institut de Lingüística General de la Universitat d'Amsterdam, va publicar un article d'enigmística al "NRC Handelsblad" el 27 d'agost de 1976. Hi encunyava el vocable "opperlandès" i el definia en termes sorprenents: hi entrava només tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d'escriure. En quedaven exclosos, doncs, jocs clàssics com els embarbussaments (per orals), el jeroglífic o rebus, els mots encreuats i d'altres jocs de graella, o l'scrabble, per exemple. També n'excloïa explícitament àmbits com la cal·ligrafia, la grafologia i la poesia concreta.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.