Gándara

D'Alejandro Gándara, fins ara, podíem llegir novel·les com Punto de fuga , Ciegas esperanzas o Cristales que el confirmaven com un narrador conscient de la naturalesa subtil del seu ofici. També sabíem que la seva consciència de narrador passava per reflexionar activament sobre l'escriptura fins al punt d'articular un projecte social tan agosarat com la prestigiosa Escuela de Letras de Madrid. Ara, a més, podem llegir el seu assaig Las primeras palabras de la creación —guardonat amb el XXVI Premi Anagrama d'Assaig—, en el qual Gándara s'endinsa en el gènere de l'exègesi bíblica. Però el narrador que ens parla del Gènesi no és un mer exegeta entestat a valorar les implicacions religioses dels mots sagrats des de l'assumpció d'una doctrina establerta. No s'inscriu pas en la línia cabalista dels viviseccionadors del primer mot bíblic "Bereshit" —"I al principi fou el Verb"—, sinó que més aviat s'arrenglera amb Steiner o el Harold Bloom del Llibre de J.
El punt de vista que Gándara exhibeix situa la seva mirada en un pla paral·lel al del creador del relat de la Creació. O dels diversos narradors que s'intueixen rere el relat germinal de la cultura literària occidental. Més enllà de les referències inevitables a la tradició crítica judeocristiana, Gándara s'obstina a defugir les interpretacions mil·lenàries i s'aferra al text genètic. Mot a mot i sintagma a sintagma dels textos consensuats, sense caure mai en debats filològics. El Gándara de Las primeras palabras de la creación és un narrador atent que llegeix el relat d'un narrador rival amb un ull posat als mots del text i l'altre a les mans del redactor (o redactors) que el produeixen, en un exercici metaliterari especialment valuós. El fet d'aplicar una mirada crítica al relat de la Creació li permet posar en qüestió molts dels tòpics aplicats a la creació literària. Probablement Gándara ateny el màxim grau de subtilesa en la formulació de tota una teoria de l'acció, quan exposa el vaivé vital que separa l'acció pròpiament dita del relat que genera, que en confon els sentits i els intercanvia, en una lectura transcendent de la nímia parèmia del "dit i fet", tan present al Gènesi.
Gándara no dubta a posar-se el vestit de professor de redacció i, com Vicenç Pagès al seu recent Un tramvia anomenat text, recupera el discurs de l'obvietat per alliberar-nos del soroll circumdant. L'estructura del seu assaig ressegueix, dia a dia, els mots que componen el relat de la Creació. Dia a dia, mot a mot, anem descobrint la petita assemblea de narradors que s'oculten rere el relat de la Creació, de la qual presumptament formem part. Tot plegat, com una excursió turística als reialmes del Misteri.
Al final arribem a la conclusió que el veritable objectiu potser no és descobrir el sentit dels mots sinó sentir-lo. Tornar-lo a sentir, en definitiva. Més enllà de qüestionar el munt d'interpretacions que ens n'ofereixen els especialistes, Gándara proposa rellegir el Gènesi amb ulls de lector. No és poc.