dijous, 16 d’abril de 1998

No perdeu el tramvia!

Els tramvies són com els cèntims. Havien quedat encastats en aquell territori postal de la memòria que els fotògrafs es negaven a acolorir i ara reapareixen en imatge digitalitzada. Els cèntims rere l'enrenou de l'euro. Els tramvies per combatre la terrible contaminació urbana. El cert és que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès ha recuperat una d'aquestes velles postals plenes de tramvies antics (Aristòtil & Horaci, majorment) i l'ha digitalitzada en el seu últim llibre, un assaig sobre l'aprenentatge de l'escriptura que deu 3/4 del títol a Tennessee Williams i 1/4 a Roland Barthes. Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) és un assaig sobre el plaer d'escriure que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió. Són moltes les virtuts d'aquesta exquisida reflexió de Pagès sobre l'art de posar una paraula rere una altra, però una de les més aplicables al camp de l'enigmística és la seva contundent impugnació del mur interposat entre llengua i literatura.
En un país obsedit per les qüestions lingüístiques, amb una llengua de vida incerta i amants progressivament asexuats, l'ensenyament del català ha agafat un caire singular. Tal com exposa Pagès, hi ha un munt de lingüistes altament qualificats que menyspreen absolutament la pràctica literària, en un exercici de penós cantonalisme. Per a aquests senyors, les peces literàries són meres cabrioles d'uns acròbates anomenats escriptors que viuen alliberats del jou de la norma. La literatura es compon, així, de materials que cal examinar amb una barreja de prevenció i desconfiança. L'estudi de la llengua és una ciència i la literatura un art d'arrauxats. Punt i final. Aquesta visió alça un mur infranquejable entre els departaments de llengua i literatura, fins al punt que alguns autors escriuen llibres sobre la redacció sense servir-se dels variadíssims textos que els ofereix la tradició literària, tal vegada perquè ni la coneixen ni la volen conèixer.
La denúncia de Pagès és extrapolable a les pràctiques enigmístiques que alenen aquesta columna. Els jocs de paraules són cabrioles fascinants basades en la mal·leabilitat de la matèria primera de l'escriptura, que és el llenguatge. Innombrables escriptors de totes les tradicions literàries del món se n'han servit, els han explorat i n'han creat de nous amb perícia, enginy i gust. Beckett ho fixà al seu Murphy tot parafrassejant la Bíblia: At the beginning it was the pun (Al principi fou el joc de paraules). Però els jocs de paraules són també mecanismes textuals molt productius que ens permeten explorar el fascinant espai tropològic còmodament instal·lats en un tramvia anomenat text. El tramvia que mena al continent perdut de la bona literatura. Si no anem més enllà de la combinatòria mecanicista d'elements verbals podrem ser molt bons jugadors d'Scrabble, però mai no serem uns autèntics "verbíbors".