dijous, 23 de novembre de 1995

Gentilicis gentils

Després d'escriure i descriure les gregueries excelses de Ramon Gómez de la Serna ens va caure a les mans un text de Jorge Luís Borges que introduïa les "japonecedades". Entre els francesos les "japonesaires o japoneries" designen en primera instància els objectes d'art japonès i, en sentit figurat, les trivialitats que l'argentí reflecteix amb el seu afinat neologisme. Els anglesos, en canvi, paren paranys als traductors menys espavilats amb el seu obsessiu ús del mot "china" per referir-se a la porcellana (inicialment la d'origen xinès, però ara ja de qualsevol mena). De manera que les figuretes de Lladró poden acabar associades a Chinatown i el barri xino al Poble Espanyol. És clar que els nostres veïns, Ebre enllà, confonen la porcellana britànica amb una pedreta i anomenen "tirachinas" la fona. Sovint els gentilicis obliden el seu origen i es llancen a la piscina apàtrida dels noms comuns.
Les hamburgueses circulen impúdiques per totes les ciutats del món per engreixar panxes i butxaques ben allunyades d'Hamburg. Els teixits damasquinats senyoregen a totes les botigues fines, la marroquineria es ven lluny del Magrib, els holandesos envegen els folis i la majoria de soferts excursionistes que traginen una canadenca no han trepitjat mai l'àngel de la guarda del Quebec. Hi ha denominacions d'origen que havien assolit un abast tan ampli que la Unió Europea, més preocupada que mai per la semàntica, ha hagut d'imposar-se perquè el vell continent no sembli can seixanta. Així, la via judicial ha permès recloure delícies com el roquefort, el xampany o el conyac en la seva àrea d'eclosió. Però no tots els mots són tan dòcils. ¿Qui empenyerà el frankfurt cap a casa? ¿És que potser el xile picant no es podrà conrear lluny de Pinochet? La granja de la cantonada ens espera amb els braços oberts. Allà els suïssos són dolços, els panets de viena cruixents, els irlandesos un cafè amb propina i els braços de gitano no incomoden cap pal·ladí de la puresa.
Gràcies a la gentilesa infinita dels gentilicis apàtrides lluïm texans encara que no sapiguem on para Austin (de fet, els va inventar un sastre jueu a Nova York), portem americana malgrat sentir-nos europeus i a l'estiu ens engiponem la sahariana sense cap necessitat de dur salacot. En aquest món fer-se el suec no és incompatible amb acomiadar-se a la francesa ni degustar uns bons calamars a la romana amb prendre un scotch o un cubata tot desitjant que Meho Kodro agafi el bon costum de fer xilenes sense renunciar a la seva nacionalitat bosniana.
Tot i que a Madrid sovint confonen les sardanes amb les polques i la senyera amb la polonesa, ningú no ens ha d'ensenyar a distingir un xec sense fons del fons d'una txeca, una galeta danesa d'un gran danès, una turca d’una turquesa o una ruleta francesa de la ruleta russa. Finalment, la veritat resplendirà als anuncis de contactes. Allà un grec sempre és un grec. I un francès un francès. I un tailandès. I una finesa... O potser no. Una finesa ja és tota una altra cosa.