dijous, 2 de novembre de 1995

Predestinats

Q ue el destí existeix se'ns revela de maneres molt diverses. Els amants de les arts endevinatòries prou que proven de furgar en esferes de vidre, fulles de te, palmells de mans, vols d'ocells o mapes astrals. Alguns amants de l'enigmística fins i tot propugnen l'onomància o l'anagramàtica dels noms. Sovint, però, no cal esforçar-se gaire per albirar les espurnes màgiques que ens parlen del destí. N'hi ha prou amb seure una estona i posar-se a fullejar un diccionari amb els ulls esbiaixats, com qui llegeix un article de Guillermo Cabrera Infante sobre els jocs de paraules dels germans Marx.
Tot pot començar en topar amb una "manifestació histèrica convulsiva observada des del segle XV a diverses localitats italianes de la Pulla (atribuïda popularment a la picada de la taràntula) de la qual calia guarir-se mitjançant una dansa frenètica". El nom d'aquesta violenta afecció és força actual: "tarantisme". Naturalment, no només ens remet a Quentin Tarantino, sinó que entronca amb una de les localitats on s'originà (Tàrent) i amb la dansa popular que se'n derivà (la tarantel·la). Però la màgia ens pica l'ullet i ens empeny a buscar més proves de predestinació al diccionari.
D'immediat topem amb l'adjectiu "aspriu" (aspre, rude). Potser com la prosa (¿aspriuana?) de l'autor de El doctor RIP. Els referents literaris senyoregen en la nostra recerca atarantada (torbada, esbalaïda). "Camús" és xato fins a La nàusea. "Bru de Sala" és un assidu practicant dels raigs UVA i a "La Pedrera" hi podrem trobar tres minerals ben literaris: la "monzonita" (parent de la iperita), la "mendozita" (mineral molt rar) i la "proustita" (sulfoarseniür d'argent). Si arribo de sobte, podria escriure l'escriptor oulipienne Harry Mathews, "aparec" (que és la dedicatòria que ell sempre fa en totes les seves traduccions de Georges Perec a l'anglès). Finalment, la "immolació" fa referència al sacrifici constant de filòlegs catalans contraris a les tesis del professor Joaquim Molas.
Unes pàgines més enllà descobrim, astorats, la "catatonia": una malaltia nacional que hauria de preocupar els nostres polítics. Aquest parònim de Catalonia designa la pèrdua de l'activitat motora. Una altra afecció ens recorda inevitablement el president de la Generalitat que el geni obscur de Subirachs va aconseguir desfigurar a la part baixa de la Rambla de Vilanova i la Geltrú. Es tracta d'una malaltia que provoca un gran aflaquiment: "l'emaciació". El record a l'avi Macià és inevitable. D'altres coincidències són menys sucsoses. El famós dictador africà Bokassa en català deixa un mal regust de boca (bocassa), un "papabenet" és un confit (que ara ningú deu prendre a TV3) i "aquintanar" és transformar un camp en past (¿a Sant Joan Despí?).
Finalment, una de parlamentària que no desmereix gens. "Psòric" vol dir "relatiu a la ronya" (encara que no ho diguin ni el Rodrigo Rato ni l'Álvarez Cascos) i la "psoïtis" és la inflamació d'un múscul que s'estén entre l'abdomen i la cuixa (probablement d'Aznar), anomenat "psoes".