Urpinell: un perill

El Nobel de Seamus Heaney palesa la importància poètica del silenci. Els poetes més festius celebraran el guardó i els més remirats pensaran que probablement el Nobel significarà la mort de Heaney. De la seva veu. Es veu que l'escriptura de versos a finals del segle XX creix encara, potser amb la mateixa proporció que decreix la seva lectura. ¿Poesia terapèutica? En tot cas, poesia que cada cop aspira menys a ser llegida. Sortints sense entrants. Versos escàpols. El joc, tanmateix, dels jos fets poema no és clos, i alguns lectors el desbrossen. Aquests pocs ulls, de tant en tant, es regalen amb noves troballes. Com ara l'últim què de Lluís Urpinell, el Tractat d'Ofiologia (Els llibres de l'Ossa menor. Proa, 1995), del qual Josep Palau i Fabre diu al pòrtic que és atzucac i contraatzucac a la vegada.
A Lluís Urpinell i Jovani, entre d'altres detalls poètics que esmentarem més endavant, devem tres aportacions més eminents que les tres creus del "Puig de les tres Creus" de Torelló. En primer lloc, que es gastés el que no tenia per reeditar la col·lecció completa de "La Llumenera de Nova York" (Edicions Anglo-Catalanes SA), la genial revista de tombants de segle que demostrà que el català és la mare de totes les llengües. En segon lloc, que gastés l'atreviment de posar els poemes a l'alçada de les sopes de lletres tot editant versos meravellosos impresos en tovalles de paper i que, a més, fes desplaçar els seus autors a una àrea de servei «Medas» de la A-7 per presentar les tovalles poètiques. En tercer lloc, que des d'aquelles pàgines enyorades de la revista "El Llamp" llancés al món la teoria pujolsesca (de Pujols) que sosté l'origen etimològic català del terme "jazz". L'Urpinell encara ha de fer el seu viatge a Nova Orleans per acabar-ho de demostrar, però la seva teoria és, com diria Pla, plausible.
A Exili forçós al Walhalla (Pòrtic, 1976) Urpinell sentenciava des d'un poema amb títol de Hemingway: "Que l'horitzó sigui el meu darrer vers/ I el meu cos li faci de ploma". Cinc anys després, des de les pàgines de Lerwick (Tafal, 1981) el poeta triava l'autor del Curs de Lingüística General per encapçalar una nova visió de l'escriptura: "El sexe no és sinó un mot/ I l'amor és, tan sols, una llengua". De March/Arthur (Columna, 1985) ens vam penjar tots aquells que ens delim per les floritures verbals del poliglotisme. Descobrírem que Urpinell ocultava un perill. N'és l'anagrama. Perill nu, tal vegada. Ell es posà a escriure una novel·la —Lava— que mai ningú no ha vist i ha acabat component el magnífic Tractat d'Ofiologia per canviar la pell com una serp.
En triem un poema. Precisament "Cap floritura": No,/ no,/ cap/ flor-/ i-/ tu-/ ra./ «Per/ què/ ...?» $ Si/ a-/ vui/ nin-/ gú/ ja/ no/ en/ ca-/ peix,/ i/ el/ món/ ja/ és/ tan/ flor-/ it,/ i,/ tots,/ n'es-/ tem/ un/ xic! $ Que/ es/ cop-/ si/ i/ prou! $ És/ que/ par-/ lem/ en/ vers,/ si/ no/ és/ pas/ d'at-/ zar? $ Ni/ el/ «pus/ bell»/ ca-/ ta-/ là/ se/ sent/ a/ Bar-/ cel-/ ona! $ Qui/ vul-/ gui/ bro-/ da-/ du-/ res,/ que/ es/ lle-/ vi/ un/ tros/ de/ sou/ i/ mer-/ ca-/ de-/ gi! $ (Ma-/ noi!)