dijous, 12 d’octubre de 1995

Corre, corre, llengua llonga

La realitat lingüística del País Valencià és un d'aquells conflictes recurrents del nostre entorn que consoliden les nostres descreences en la força de la raó. Sobretot ara, que tothom s'aplana a les exigències dels partidaris de la secessió lingüística. Especialment ara, que el recent gir de la política lingüística del Govern balear fa més sagnant l'opereta valenciana. A València, des que lo rat va deixar de ser penat, hi ha qui s'ha passat la vida buscant raons i d'altres que s'han investit de buscaraons impenitents. Mai fins ara, en els tres-cents articles setmanals que hem emès des d'aquesta columna més aviat enjogassada, no ens ha vagat de jugar amb els ridículs productes del joc dels disbarats lingüístics que periòdicament emblaveixen el cel valencià. I de materials sucosos no ens n'han faltat. Des de les famoses llistes de mots prohibits per catalans al Canal 9 d'Amadeu Fabregat amb les seves equivalències pretesament genuïnes, fins a les fantotxades de la retolació que promou el senyor Lizondo (¿Conselleria de Mig Ambient? ¿De Fasenda?). Hi ha fets amb els quals és inútil fer-hi broma. Resulta redundant. Pur pleonasme.
L'hiperactivista Eliseu Climent (cada cop més clandestinitzat per la conjuntura) ha engegat una nova campanya de dinamització cultural basada en la llengua i en la capacitat d'esforç dels corredors de fons. ¿Un esforç inútil? El Correllengua participa de l'estètica olímpica de la flama viatgera que passa de mà en mà en un exercici públic de nomadisme destinat a la distracció de la ciutadania sedentària. Una estètica de volta ciclista que també es projecta, via Internet, a l'espai virtual i universal que obren les noves xarxes de la informació. Els dropos de mena hem pogut adherir-nos-hi fornint de vitualles els soferts corredors. Allà on els avitualladors dels equips ciclistes ofereixen ampolles d'aigua als seus homes, nosaltres podem refrescar el Correllengua amb tot un estol de flascons. Aigo de Mallorca i aigu de Menorca. Aigua i aiga del Principat. Aigua i aiua valenciana, per exemple del Maestrat. Auia de València i de tot l'Horta. I encara, segons on, augua. La qüestió és refrescar els corredors perquè no s'aplanin.
Es diu que el mític Carles I (l'emperador fotòfil aquell que es va passar de 1519 a 1558 sense deixar de veure el sol) preferia la llengua francesa per parlar amb els homes, la italiana amb les dones, l'espanyola per enraonar amb Déu i l'alemanya per parlar amb els cavalls. L'escriptor suec Andreas Kempe (1622-89) satiritzà les actituds clericals dels seus contemporanis per la via de la ficció. Aquest homònim escuat del màgic Marito Kempes va escriure una escena de poliglotisme foll al Paradís. Adam parlava en perfecte danès, Déu xafava el suec i la serp els seduïa tots en francès. La nostra font d'informació —en aquesta ocasió l'inefable David Crystal en la seva magnífica The Cambridge encyclopedia of language — no diu res de la malvada Eva. Haurem de suposar que callava o que parlava en valencià.