Santa innocència!

Cal tenir en compte que el període de nou mesos que separa l'engendrament d'una criatura del seu desembaràs final és un dels més pautats en la vida d'una parella. En plena febre higienista, són incomptables les publicacions, periòdiques i puntuals, científiques i trivials, que tracten els diversos aspectes físics i psicològics de l'embaràs, el part i els primers temps de convivència amb la nouvinguda. Però poques consideren transcendent el fet de triar un nom per a la criatura. Ventilen el tema en quatre ratlles banals que remeten els usuaris als típics santorals. Sobta la indiferència còsmica que destil·len els dits psicòlegs infantils al voltant de la tria del nom que designarà aquella criatura mentre visqui. Sobretot si la comparem amb la importància quasi paranoica que atorguen a les primeres hores de relació amb el nadó.
A pesar de tot, el mercat dels protopares presenta una forta demanda d'informació onomàntica. Prova d'aquest interès és la constant publicació de llibres de noms de persona que van més enllà dels antics santorals. Les col·leccions de butxaca de les dues majors de l'edició en català (Enciclopèdia Catalana i Edicions 62) acaben de llançar dos neosantorals. L'un, el de Proa, nou de trinca, i l'altre (62) una reedició del ja clàssic Diccionari dels noms de persona de Josep Maria Albaigès, aquesta vegada en format apartheid: els noms de nen per una banda i els de nena per l'altra.
Recomanem la seva lectura atenta a totes les posseïdores d'una panxa creixent no relacionada amb el consum de cervesa. I als seus acompanyants. Però no ens volem estar d'advertir-ne una mancança, inherent a aquest tipus de publicacions: només informen del sentit primigeni dels noms; poques vegades tenen en compte els dobles sentits que poden transformar el seu usdefruit en una espina clavada al cor de la PP (persona portadora).
La qüestió és que enlloc no trobareu que un miquel és un menyspreu (i que fer un miquel és com fer un lleig), o que un jaumet és un corc (i jaumetar vol dir corcar) o que una paula és una noia ingènua (més càndida que una vegetariana en una penya gastronòmica basca) o encara que fer el pau és sinònim de fer el ximple. Les connotacions pejoratives que sovint traginen els noms més innocents esdevenen així una sorpresa amarga que els protopares (i sobretot la criatura) aniran descobrint en el decurs de la seva vida. Una mina. En qualsevol moment un cosí repel·lent o un mestre avorrit la poden fer esclatar.
Aneu en compte, doncs, a l'hora de triar. Perquè no cal dir-se Anaclet, Hermenegilda, Angústies o Cojoncio per cridar l'atenció dels enignyosos de torn. Ni traginar una lamentable combinació de despropòsits en les relacions nom-cognoms com els clàssics Clara Dou, August Sotoca Poch, Càndid Viola Mestres, Perpètua Murga o els germans Placer —Máximo, Digno, Augusto i Armando—. N'hi ha prou amb dir-se Bàrbara per convocar tota mena de barbaritats lèxiques, Bernat per odiar els gossos de guarda, Roc per sortir apedregat o Guifré per voler anar més rapat que l'Ivan De la Peña.