Tomeo juga

L’editorial saragossana Xordica manté una curiosa col·lecció anomenada “Carrachinas” que destaca per la seva heterodòxia i els seus tiratges quasi clandestins. Al costat del guió de la pel·lícula “Morirás en las Chafarinas” de Pedro Olea i Fernando Lalana hi ha traduïts a l’espanyol els dos llibres de contes de Jesús Moncada (a l’Aragó Historias de la mano izquierda i El café de La Rana) i dos llibres del gran escriptor aragonès instal·lat a Barcelona Javier Tomeo. El més recent, publicat just abans de l’estiu, es diu El alfabeto i representa un passeig dialogat per les 26 lletres de l’alfabet castellà (i un rèquiem per a les dues sonades separacions C-H i L-L). Tomeo, doncs, s’apunta a una tradició de divertiments literaris alfabètics que, en català, compta amb un magnífic precedent en el volum col·lectiu En defensa de la lletra (Miquel Plana editor. Olot, 1990).
En aquest llibre de bibliòfil, difícil de trobar i cada cop més cobejat, la tossuderia de l’editor i il·lustrador del volum va arrencar d’una vintena llarga d’escriptors catalans un al·legat literal en defensa d’una lletra. Alguns dels textos són memorables. Entre d’altres, Fonalleras defensa l’única lletra que és absent del nom que la designa (cu), Comadira descriu la H com una plàcida construcció mediterrània amb solàrium (contraposada al xalet suís de la A) i Palàcios elabora un inquietant text kafkià en defensa de la K. A més, el pròleg del volum és un conte excepcional de Modest Prats anomenat “Rigorosament literal”. L’única incursió coneguda del rigorós filòleg en el reialme estantís de la ficció és una peça mestra. És notable la integració dels elements enigmístics —acròstics dobles quasi invisibles i altres fineses— en la fascinant exposició del procés gradual d’enfolliment que sacseja la vida d’un corrector. El text de Prats ha sortit dels circuits reduïts gràcies als “Llibres del Mail” d’Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/ llibres/index.html)
Tomeo, en canvi, ha optat pel discurs de l’obvietat i els seus diàlegs presenten mera informació enciclopèdica sobre l’origen, la història i el so de cadascuna de les lletres. En un insípid piloteig amb un antagonista anomenat Ramón, l’autor s’esplaia amb les gracietes més directes que permet cada lletra. El llibre sembla un recull d’articles encarregats i elaborats a corre cuita. Només algunes espurnes de l’estil del gran Tomeo, personal i torbador, fan d’aquestes 92 pàgines un llibret de replà, a les portes del colpidor consultori literari establert per l’autor de relats telefònics com Amado Monstruo oEl cazador de leones.. Si en les seves obres més apreciades Tomeo acostuma a introduir-nos amb solvència en l’excepció patològica de l’individu, aquí pretén inquietar-nos amb les curiositats d’aquestes minúscules criatures que permeten l’exercici físic de l’escriptura.
Les lletres de El alfabeto de Tomeo són recomanables, però una mica de l’embranzida rigorosa i literal que alenava En defensa de la lletra no els hauria anat gens malament.