Quatre roses

L’estiu ja és una marca registrada. Hi ha la cançó de l’estiu, festivals a l’aire lliure, llibres de tovallola, programes repetits a la tele, amors d’estiu i una certa consciència de parèntesi. També els mitjans escrits s’apunten a la moda elaborant suplements estivals que els permeten vèncer l’anorèxia informativa a còpia de fotos estiuenques, relats lleugers, notícies insòlites i molts passatemps. És en aquest context festiu que poden sorgir les serps d’estiu, batejades així per Tim Dinsdale arran del mític afer mediàtic del monstre del llac Ness. I és en aquest niu de serps que aquest estiu hem viscut, tot i que d’una manera efímera, un miniescàndol borbònic que bé podríem titllar d’enigmística estival.
L’afer va néixer, créixer i morir en una calorosa setmana de juliol. El dissenyador Enric Satué va elaborar una mena de jeroglífic per engalanar els carrers de Barcelona durant les noces reials. El seu disseny, com tothom sap, contenia una pilota d’handbol envoltada de quatre roses en disposició olímpica i no va agradar gens ni mica. Però vaja, no són les consideracions estètiques les que motiven aquest article, sinó l’especulació sobre la raó última d’una idea tan peregrina. El cert és que després es va saber que les quatre roses i la piloteta substituïen una primera idea encara més sorprenent basada en un mot maleta extravagant confegit amb els noms dels nuvis: “Cristiñaki”. Molts amants de l’enigmística devien pensar que potser Enric Satué s’havia fet subscriptor de “La Settimana Enigmistica”.
Perquè les explicacions del dissenyador sobre la piloteta d’handbol s’entenien, però ningú no acabava de veure clar què hi pintaven les quatre roses en aquella festa. Per què quatre? Per què roses? Els enigmistes més mal pensats van recuperar la quevedesca rosa roja que el recargolat poeta usà per referir-se a la la reina amb aquella fórmula elegant de “entre el clavel y la rosa roja/ su majestad es-coja”. Els més cràpules de seguida es van adonar d’una notable coincidència. L’etiqueta d’una coneguda beguda alcohòlica acull, justament, quatre roses. Per acabar-ho d’adobar, el famós “Four Roses” és un bourbon i no cal tenir una ment gaire desperta per copsar la similitud fonètica entre aquesta denominació d’origen i la de la monarquia espanyola.
Quin estrany virus ha provocat aquesta corrua de jocs de paraules en un afer tan delicat? La culpa és d’un savi. No pas de Satué ni dels regidors, tan delitosos de penjar-se medalles que no s’aturen ni a pensar en el que fan. La culpa és d’Alfons X, el Savi. Perquè quan l’altra infanta es va casar a Sevilla, els edils andalusos van triar per engalanar els carrers televisats un jeroglífic que Alfons X havia regalat a la seva ciutat per premiar-ne la fidelitat. Un estrany NO-DO amb un cabdell de llana al mig que era més cursi que el Cristiñaki. Un jeroglífic que es desxifrava No-madeja-Do. És a dir, “no m’ha deixat” en castís. Tan kitch com el jeroglífic del “Four Roses and a Ball”, però historiat.