dijous, 12 de juny de 1997

Clerihew

Els presentem un poeta menor: l’anglès Edmund Clerihew Bentley. El seu record perviu al marge de les grans celebracions literàries, tot i haver mort ara fa quaranta anys. Si fa no fa. Clerihew és el pare del gènere biogràfic més sintètic de la història de la literatura: l’anomenat, justament, clerihew. Biografies encapsulades en quatre versets confegits amb dues constriccions notables: el nom del biografiat ha de sortir al primer vers i la rima ha de ser aabb, talment un rodolí en estèreo. A banda, el clerihew participa de l’estètica xocant del limerick, de manera que bona part de la gràcia és allargassar l’últim vers de forma un pèl grollera, ni que només sigui per buscar una rima impossible. Per entendre’ns, en un clerihew dedicat a J.V. Foix, aquest podria rimar tranquil·lament amb una hipotètica Twentieth Century Foix. Els clerihew es van posar de moda entre les classes dirigents britàniques dels seixanta i encara avui mantenen la seva requesta. És un gènere ideal per circular manuscrit al dors de les targetes de visita, a la columna dels afers pendents de les agendes o als tovallons de paper dels restaurants de menú.
Publicacions tan avorrides com “The Economist” de tant en tant es despengen amb algun clerihew. Per exemple, el 22 de desembre de 1990 van publicar una nota històrica en la qual es divulgava un clerihew que escarnia moderadament sir Walter Layton, un antic director de la publicació que “passava hores i hores escrivint i reescrivint els seus articles”: “Sir Walter Layton/ Has a passion for alterat’on/ Would to God someone could alter/ sir Walter” (en traducció prosaica: Sir Walter Layton té un desfici per canviar-ho tot. No podria algú, per ventura, canviar sir Walter?). En un excel·lent recull de plagasitats que du per títol O (Seix Barral, 1975) el geni cubà Guillermo Cabrera Infante parla del fenomen clerihew i en tradueix uns quants amb la gràcia habitual de la seva ploma. Així, Erasme de Rotterdam rep: “Después de comer, a Erasmo/ lo atacó un fuerte espasmo./ Presa del dolor y en busca de cura/ escribió la primera parte del ‘Elogio a la locura’”. Cabrera es queixa de les poques armes de l’espanyol davant la semirrima, en comparació amb les que exhibeix l’anglès, i s’aferra a aquesta tesi per justificar l’absència d’un equivalent al “limerick” en espanyol. Val a dir que els limerick són sempre més sagnants que els clerihew.
Els recomanem vivament un recull de limericks en català que publicà el poeta Miquel Desclot ara fa un decenni (Auques i espantalls La Campana, 1987) i els deixem amb el millor limerick que coneixem de GCI. Endevinen a qui anava dedicat?: