De com es fa un enigma

Ara fa tres santjordis vaig plantejar un criptograma que va romandre irresolt dos anys llargs. La clau, en aquell cas, era relacionar una tirallonga de xifres amb els nombres atòmics d’alguns elements químics de la taula de Mendelèjev, i transliterar cada xifra en el símbol de l’element en qüestió. Així es formava la frase que resolia el criptograma. La pista per arribar a la clau estava oculta en el títol de l’article que plantejava (“Elemental, benvolgut sant Jordi!”). Una referència a Sherlock Holmes amb trampa “elemental”. Des que, abans de Nadal, el matemàtic Josep Maria Martí va resoldre aquell criptograma de sant Jordi de 2001, n’he estat preparant un altre. En l’entremig, la novel·la de Dan Brown “El codi da Vinci” ha popularitzat mètodes criptogràfics com l’Atbash, un codi hebreu cinc segles anterior a Crist que es basa en un esquema molt bàsic de substitució rotatòria. Partint de les vint-i-dues lletres de l’alfabet hebreu, la primera lletra és substituïda per l’última, la segona per la penúltima, i així. Per xifrar un missatge, basta escriure mig alfabet d’esquerra a dreta en una línia i l’altra meitat de dreta a esquerra a la línia de sota. Les parelles de lletres, per tant, en el nostre alfabet llatí quedarien A-Z, B-Y, C-X i així fins a L-O i M-N. Per dir “Criptograma”, en codi Atbash, diríem “Xirkglotinz”, que és molt més enigmàtic.

Una de les preguntes que he hagut de respondre més cops a la vida és ¿com es fan uns mots encreuats? Sempre provo d’enfrontar-m’hi amb la mateixa actitud, com si mai abans ningú no m’ho hagués preguntat. Es parteix de la solució, dic, i assaboreixo la mirada d’interès que aquesta obvietat suscita. Cal capgirar el procés que després l’enigma exigirà del seu atacant. És un lloc comú, però no és cap falòrnia. L’única possibilitat d’inventar enigmes és conèixer-ne prèviament la resposta. És des d’aquesta certesa que ara em disposo a fabricar el criptograma d’aquest sant Jordi a la vista dels lectors, perquè vull demostrar que la millor manera de ser hermètic és ser transparent. Per això partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la seva versió catalana, du per títol “Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?” (Tusquets, 2003).

La pregunta d’aquest enigma de sant Jordi és, ni més ni menys, “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Poca broma. Per arribar-hi caldrà descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, l’enigma d’aquest sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant pistes, si s’escau. Bon Sant Jordi!