dijous, 8 d’abril de 2004

Miscel·lània Schottish

Ben Schott és un Sherlock Holmes de les dades inútils, un món dit trivial que ja generava addicció molt abans del naixement d’Internet. Cal recordar, però, que la trivialitat és filla del Trivium medieval que conformaven tres disciplines tan desateses avui en dia com la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. I també que els oceans d’informació que ens envolten fan necessari, ara més que mai, tenir criteri. Ben Schott en té, de criteri. Potser és un criteri sorprenent, però la seva tria de dades és hipnòtica. La seva exitosa miscel·lània —que ara surt traduïda a l’espanyol com “Miscelánea Original de Schott” (El Aleph Editores, 2004)— ha captivat el públic anglosaxó amb la seva barreja impressionant d’estímuls per a curiosos, des de la centraleta telefònica del Vaticà a les línies quiromàntiques, passant per llistes d’epònims, emoticons, tècniques endevinatòries, gasos nobles, palíndroms, obres de Shakespeare, acrònims, fòbies, embarbussaments, apòstols o països membres de l’OPEP. El terme “miscel·lània” —mixtura culturalista— és un encert, perquè mai un llibre no ha estat tan indefinible com el de Schott. De fet, ja comença amb una interpel·lació clara a la seva identitat: ¿enciclopèdia, diccionari, almanac, antologia, lèxic, tresor (en el sentit de thesaurus), tòpic, anfigonia, vademècum? Doncs tot això i més: una reunió de retalls de tot allò que és convencional amb vocació no pas de ser exhaustiva sinó de ser, nogensmenys, essencial. Alça Manela! Sorprèn molt que amb aquests postul·lats, l’amic Schott hagi seduït ja a més de dos milions de consumidors en el mercat anglosaxó. ¿Com és que resulta tan universal?

Doncs perquè apel·la a la intel·ligència humana i n’extreu petites mostres, com qui fa extraccions de sang, que demostren la magnitud d’això que anomenem, ai, cultura. Al costat d’una llista d’exquisits clubs londinencs —des del White’s fundat en 1693 fins al United Oxford & Cambridge Club de 1972— apareix la recepta del millor Bloody Mary, les unitats que componen els serveis secrets britànics, l’escala Glasgow dels malalts en estat de coma, un seguit de termes tipogràfics, el llenguatge de les flors, els requisits de les piscines olímpiques, els secretaris generals que ha tingut l’ONU, els símbols associats a les peces de roba o alguns gentilicis. La curiositat de Schott no té aturador, però és la juxtaposició d’aquests elements tan heteròclits la que provoca un veritable vertigen en la ment del lector. Schott se’n fa tips, d’enumerar, i la contraposició de llistes aparentment allunyades activen la nostra set de coneixement tot fent-nos recuperar la consciència de l’enorme abisme escalat per la humanitat en la seva superba dominació de la Terra. Schott, que controla fins i tot el disseny tipogràfic de cada pàgina en les traduccions del seu llibre, s’acull a unes paraules d’Oscar Wilde per justificar la seva follia: “És molt trist que avui en dia anem tan curts d’informació inútil”.

Els verbívors descobrim, cofois, que fornim Schott de bones dosis d’informació inútil. Per exemple els falsos acrònims postals que circulaven durant la Segona Guerra Mundial: BURMA (Be Upstairs Reay, My Angel: espera’m dalt i a punt, àngel meu); MALAYA (My Ardent Lips Await Your Arrival: els meus llavis ardents esperen la teva arribada); NORWICH (k-Nickers Off Ready When I Come Home: sense calces quan arribi a casa); HOLLAND (Hope Our Love Lasts And Never Dies: espero que el nostre amor perduri i no mori mai); ITALY (I’m Thinking About Loving You: estic pensant d’estimar-te). Una pàgina de Schott és tan recomanable com un bon trago de Scotch.