dijous, 15 d’abril de 2004

Els fills de la ruta

Hi ha tot un seguit de coses que fem dins d’un automòbil. Escoltem la ràdio, fumem, xerrem, badallem, dormim, fem sexe, de vegades somiem. I més coses. En un viatge llarg o durant una caravana interminable, juguem. Fem jocs de ruta, com si diguéssim, que tan aviat passen pel món exterior com per l’interior del cubicle mòbil. Ara una dona entusiasta anomenada Carme Comalada ha tingut l’humorada d’autoeditar-se un llibret amb jocs d’automòbil que es diu “Anem de viatge” (comalada@menta.net) i distribuir-lo per quatre llibreries. Hi trobem propostes de jocs infantils de tota mena que podem fer tranquil·lament dins d’un automòbil. És un llibre petit, gairebé un quadern de bitàcola, il·lustrat amb dibuixos suggerents a tot color però amb una certa descurança lingüística. En tot cas, fa propostes interessants i recupera alguns dels clàssics de la ruta: paraules encadenades, ni sí ni no ni blanc ni negre, veig veig, taral·lejar cançons, endevinalles, jocs de penyores… Molts dels jocs de ruta provenen d’una tradició molt anterior a la invenció del motor d’explosió. Carme Comalada en proposa un de memòria basat en l’addició d’una nova paraula a la frase inicial: Qui. Qui comença. Qui comença diu. Qui comença diu una. Qui comença diu una paraula. . . i així, mot a mot, fins a completar “Qui comença diu una paraula qualsevol i tots els altres n’hi van afegint una altra i repetint-ho tot en ordre”.

La fórmula té moltes variants, sovint explotades pels concursos televisius com el que Elisenda Roca i Pau Vidal menen cada dimecres a BTV (Joc de paraules). Però si fem un salt en el temps ja en trobarem algun d’igualment interessant. Per exemple, en el volumet “Jocs d’infants” de Francesc Maspons i Labrós de la Col·lecció Popular Barcino (1933), hi ha una fantàstica variant dels jocs de memòria anomenat “El mussol”. Maspons i Labrós el descriu dient que “tota l’habilitat d’aquest joc consisteix a dir els números al revés i saber-se aguantar la respiració, en dir-los”. La fórmula base és aquesta: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són dos. Dos i un, i un tot sol”. El següent jugador ha de sumar un mussol al grup: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són tres. Tres i dos, i dos i un, i un tot sol”. L’exigència de les apnees creix en aquesta tercera frase, fins a dotze. L’últim torn és el més exigent. Fa: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són dotze. Dotze i onze, i onze i deu, i deu i nou, i nou i vuit, i vuit i set, i set i sis, i sis i cinc, i cinc i quatre, i quatre i tres, i tres i dos, i dos i un, i un tot sol.” L’infant que es descomptava o que respirava en dir els números pagava penyora, tot i que Maspons i Labrós no especifica quina.

Els jocs interns de la ruta es poden combinar amb els externs, que ens fan estar més pendents del paisatge. El meu favorit és la “Pangrammatic Highway”, un joc documentat als Estats Units des de 1988 que consisteix a trobar totes les lletres de l’alfabet (d’aquí el pangrama) en els mínims quilòmetres possibles. Les lletres que ens arriben de l’exterior poden ser en rètols oficials o anuncis publicitaris, sempre que siguin estàtics i impresos. En queden excloses les matrícules dels altres vehicles i els rètols que els camions duen a la vela. Per jugar-hi cal circular en cotxe i anotar les inscripcions que porten les lletres que ens falten per completar l’alfabet. Un rètol de Barcelona ja ens en cobreix 7 —ABCELNR—, però la W o la K sempre costen més d’aconseguir. La millor ruta pangramàtica és, evidentment, la més curta.