dijous, 28 de juny de 2001

Sonets sonats

Daniel Ruiz-Trillo és un practicant entusiasta dels postulats de la literatura potencial. Primer amb el poemari palindròmic "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol. Barcelona, 2000) i després amb l'anagramàtic "Sal i vi" (ídem, 2001), aquest jove "plenipotencial" ja havia explorat el sotabosc de l'escriptura "à contrainte", la qual cosa vol dir que l'autor sua la cansalada per sortir dels envitricollats laberints que s'autoimposa. Fins i tot aquest passat mes de febrer Ruiz-Trillo es va atrevir a escriure disset contes "melosos i potencials" ubicats a Rubí que va publicar al número quinze de la revista local "Rubricata", distribuïda amb l'edició rubinenca de "El Punt". La proposta, publicada amb l'inequívoc títol de "Decameló amb set", incloïa entre d'altres facècies verbívores textos lipogramàtics (sense e), permutacions vocàliques, criptogrames, paràgrafs combinables, personatges que parlen anagramàticament en una "conversa en conserva"... i d'altres artificis verbívors que devien sobtar més d'un lector del diari i més de tres.
Ara, sota un nom de ploma tan aguerrit i llibertari com Darrutri, DAniel RUiz-TRIllo publica al País Valencià un nou poemari anomenat "Sonets sonats" (Edicions 96. Carcaixent, 2001) en el qual prossegueix la ruta experimental pels artificis oulipians (és a dir, potencials). Protegit rere un pròleg prodigiós de Josep Pedrals (el més llarg i valent de tota la història de la poesia catalana) Darrutri explora i explota tants mecanismes com pot. Així, un poema anomenat "Contrapet" conté, como no podia ser altrament, un contrapet: "Encerto la tecla/ Encerclo la teta". O un altre, que duu per títol "Anagrames a tall de detall" conté versos parells que reordenen les lletres de l'anterior fins acabar: "Ple, pèls,/ més geni/ enigmes./ Taller lletra".
Cada poema de Darrutri és un retall de taller, inclosos alguns dels sonets que encara fan soneta. Però quan torna al regat curt (el seu truc) és quan l'enfila. Llavors un fuster eivissenc esdevé "esclau des clau" o "La erra s'hi posa/ i el vers esdevé/ prosa" o "La ela puja/ tant que esdevé/ pluja". O en una anunciada "Dissociació" els tres últims versos fan "La ment,/ au, gust,/ pi car". O encara, R i G s'intercanvien "Si ens patinés la erra,/ els bars i les fleques/ farien vaga,/ els camarades/ s'amagarien/ i el roig esdevindria goig". Finalment, en un poema molt proper a aquesta columna anomenat "cosines primes" Darrutri explora les atzaroses relacions entre els mots catalans i els anglesos (sobretot) tot generant curioses parelles bilingües que acaben, però, parlant també en català: "Truca al call,/ vés a casa, home,/ fes el do,/ far llunyà/, per tant, so,/ no segueixis/ les curses de races./ Traces petjades,/ planes avions,/ tapes cintes,/ els dies moren,/ a causa de sides/ de cantons./ Vénen foc a les fires./ Tinc el got./ Ones d'una en una./ Sua la seva suor./ Correus a la posta de sol./ Bimbes de nenes./ Trenes de ferrocarril. Sales brutes".
Darrutri, entusiasta de mena, té entre cella i cella fundar el col·lectiu críptic TALP (Taller de Literatura Potencial dels Països Catalans), que tindria com a models tant l'Oulipo francès com l'Oplepo italià. Tal com estan les coses per aquí, per allà i en general, l'única recança és zoològica. Perquè és ben sabut que els talps no acostumen a veure mai la llum.