dijous, 24 de maig de 2001

Mots marxosos

Una de les tesis que defenso amb més ardor és que resulta impossible fer un inventari exhaustiu dels jocs de paraules perquè la seva mateixa naturalesa els fa esmunyedissos i gairebé infinits. La veritat és que he hagut de vèncer les reticències de molts interlocutors que m'acusaven d'exagerat quan els deia alguna cosa semblant a "cada quatre minuts està naixent una nova modalitat de joc lingüístic en alguna de les milers de llengües que encara queden al món". Òbviament, no ho he comptat i em limitava a reproduir aquell magnífic anunci d'Aerolíneas Argentinas que sortia a tots els Movierecords fins que Iberia les va comprar. Les cinquanta variants que vaig documentar a "Verbàlia" només són les que tenen una major tradició en les cinc llengües explorades, tot i que segurament coincideixen amb els mecanismes més obvis i productius. Però l'experiència demostra que la gènesi de noves modalitats és imparable.
Ara, per exemple, m'arriba notícia de la novíssima revista argentina "Humor y juegos", dirigida per Jaime Poniachik i que compta amb una deliciosa secció lògica del descendent de catalans Javier Arbonès anomenada "Rompkbzas". "H & J" és una mena de revista que recorda l'enyorada "Cacúmen". El seu nucli central són els jocs d'enginy de caire lògic, però prenent especial cura a les seves imbricacions culturals. Així, per exemple, s'hi pot trobar un nyap científic en un episodi de "El senyor de les Mosques" de William Golding, enllaços amb el Campionat de Jocs d'Enginy, informació sobre jocs —bridge, back-gammon, Scrabble— o dues convocatòries creatives en les categories de "cal·ligrames" i "contes amb misteri" (a la manera de Perec).
Entre moltes altres delícies lògicoverbívores, els editors de "H & J" proposen un repte ludolingüístic a cada número. I en el vigent s'empesquen un nou joc de lletres que s'inscriu en la tradició dels artificis de multiplicació per repetició de paradigmes. Igual com, al país de Verbàlia, vaig recollir mots banana (amb alternança consonant-vocal, com ara BANANA) o mots promiscus (amb només una vocal envoltada de consonants com a SCHWARTZ o a l'inrevés com a OUAIRE), els verbívors argentins proposen ara les paraules "marxoses". Emparats en un paral·lelisme bèl·lic que per sort ja els cau una mica lluny, defineixen els mots marxosos apel·lant a un agrupament de vocals i consonants en grups de un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... Talment el pas marcat en una desfilada militar. Així, escriuen: "por ejemplo, esta es una palabra marchosa". No és que m'hagi deixat de transcriure un mot, sinó que es refereixen a "esta" (1 vocal, 2C, 1V). També ofereixen "planta" (2C-1V-2C-1V) i "aéreo" (2V-1C-2V). Segons els seus creadors, les paraules marxoses poden començar tan amb consonant com amb vocal, i també amb un o dos exemplars de cadascuna. El repte plantejat és molt clar i tendeix a un dels objectius clàssics que comparteixen la ludolingüística i la cirurgia sexual: el "sesquipedalisme". Cal trobar la paraula marxosa més llarga i enviar-la a humoryjuegos@demente.com. En català "llarga" (2C-1V-2C-1V) ja seria un bon punt de partida, equiparable a "planta". Però segur que els lectors de l'AVUI la sabran més llarga encara.