Veres e vents

El tòpic vol que molts ciutadans orientals confonguin els fonemes vibrants amb els líquids, de manera que la pera esdevé la pela i tan amples. Més enllà dels doblatges cinematogràfics i d'algunes burdes paròdies, aquesta substitució té una certa rendibilitat ludolingüística. L'objectiu seria escriure un text en el qual, en substituir totes les erres per eles, canviés el sentit d'una manera notable. Però fins ara la veritat és que tots els exemples que he arribat a reunir no passen de la categoria entranyable dels acudits dolents. Per exemple aquell que pregunta com és que els orientals tenen tendència a dormir sobre superfícies dures com els futons i, en un prodigi d'ecumenisme cristià, respon "perquè segueixen les indicacions d'aquell manament que diu: no matalàs". O bé aquell altre, també relacionat amb el cristianisme, que es pregunta com és que les misses que fan els missioners a la Xina són les més breus del món. Resposta: perquè en començar el capellà diu allò de "pleguem, germans"; i pleguen.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.