dijous, 8 de març de 2001

Oc

La candidatura olímpica de París 2008 es basa en un eslògan ben simple, breu i entenedor: "Oui". Si fa una dècada llarga París va competir (i perdre) amb Barcelona, ara la capital francesa competeix aferrissadament amb Pequín i per això el seu govern ha empaperat els carrers parisencs amb imatges dels seus esportistes més cèlebres subtitulats amb aquestes tres vocals que en francès afirmen: o, u, i. Però no tots els ciutadans amb passaport francès afirmen (o s'afirmen) de la mateixa manera. Bretons, magrebins, bascos, occitans, orientals i subsaharians diversos, nordcatalans, alsacians, corsos i molts d'altres súbdits de la república francesa compaginen la o, la u i la i amb d'altres lletres afirmatives. Per exemple, la o i la ce dels occitans.
Sovint les llengües més minoritàries (o minoritzades) viuen en tensió constant per la incertesa de la seva supervivència i això les allunya del joc. Els catalans en sabem un niu, d'aquesta aspror forçada, perquè vam passar molts anys asprius ocupats en tasques de "salvament de mots". L'occità, que ens toca de molt a prop no només per veïnatge sinó perquè els nostres conciutadans aranesos formen part de la comunitat lingüística occitana, és una d'aquestes llengües condemnades a les tasques de preservació. Per això és molt lloable constatar que a les Unitats de Vigilància Intensiva de les llengües també hi ha pacients amb ganes de jugar i, doncs, de viure. En Xavi Gutiérrez i Riu, un veí de Vielha d'aquells que sota el codi postal de la capital aranesa escriu sempre "Occitània", és també un dels pocs activistes de l'enigmística en la llengua veïna que no diu Oui. Els seus "pasatens" lingüístics abasten els mots encreuats ("entrauès de paraules" o "crotzats"), les sopes de lletres ("saussèr de letres" o "lipu-lapo de paraules"), les creuades ("crotzament de mots") i d'altres entreteniments de la gamma ludolingüística habitual.
Gutiérrez i Riu és un autèntic verbívor en la llengua que més estima. Aplica les tècniques enigmístiques a l'occità amb entusiasme admirable i col·loca les seves creacions allà on pot. En el seu dia es va dedicar a rastrejar les publicacions més o menys periòdiques dels àmbits concèntrics aranès i occità, i l'únic precedent ludolingüístic que va descobrir van ser els encreuats que a finals dels anys 70 havia publicat a "Tèrra Aranesa" en Frederic Vergés (a qui Gutiérrez titlla de mestre de mestres i també "la persona que sap més aranès del món"). Esperonat per la descoberta, va decidir sumar-se a una incipient tradició (gens secular) i va començar a elaborar graelles. Ara fa dos anys, durant l'època fugaç d l'"Eth Diari" aranès Gutiérrez i Riu va compartir amb el notari de Vielha Vicent Simó la secció de "crotzats". Signava amb el pseudònim enigmístic Cisko.
Per a la pervivència de qualsevol llengua és clau que el seu ús no només sigui útil i funcional. Cal també que ocupi els marges de l'existència, d'on sovint pouem les engrunes de felicitat en estat pur que ens permeten tirar endavant amb els ulls lluents i les orelles ben obertes. Només així pren sentit ple l'eslògan tossut que he trobat escrit en un exemplar de "Terra Aranesa": "Qui tenc era lengua tenc era clau". Gutiérrez i Riu, no deixis de riure.