Zoologia verbívora

L'altra nit al "Racó del Llibre" de Rubí l'amabilitat de Toni Lombarte (científic del ICM-CSIC de Barcelona) em va permetre descobrir certs aspectes insòlitament verbívors de la terminologia zoològica que demostren, si és que calia, el fi sentit de l'humor de molts científics de renom. El rigor no està pas renyit amb la joia de viure. Ans al contrari. I la ingent nomenclatura zoològica ho demostra d'una manera exemplar. De fet, hi ha qui ha trobat indicis de fina ironia fins i tot en algunes de les denominacions zoològiques que es va empescar el mestre classificador Carl von Linné (1707-1778). Per exemple en el nom savi de l'enorme rorqual (la balena blava), que Linné batejà com Balaenoptera musculus tot i que en llatí "musculus" vol dir "ratolí".
Pel que sembla, els jocs de paraules han estat sovint presents en la tasca de batejar noves espècies o gèneres animals. Així, el naturalista W. E. Leach anomenà diversos gèneres d'isòpodes amb variacions quasi anagramàtiques: Cirolana, Lanocira, Rocinela, Nerocila, Anilocra… L'operació combinatòria pren ple sentit quan descobrim que la dona de Leach es deia, òbviament, "Carolina". És l'entomòleg i professor titular de biologia animal José Luis Viejo Montesinos qui ho explica en un article publicat en 1996 a la revista "Quercus" de títol prou explícit: "Anécdotas sobre el nombre científico de los animales". Viejo també recull alguns noms que, segons ell, voregen la norma deontològica de no posar mai noms ofensius: els gèneres de xinxes Marichisme, Pollychisme, Dolychisme i Florichisme que en anglès sonen tots com una invitació al bes: "Mary (o Polly o Dolly o Flory), kiss me". També hi ha un bivalve —una cloïssa— que llueix per aquests mars de déu el prostibulari nom de Meretrix lupanaria. En un to més blanc, trobem el fascinant cas de l'entomòleg T. Erwin, que va batejar un coleòpter molt difícil de localitzar amb el transparent nom de Agra vation (perquè en anglès "aggravation" vol dir "greuge, exasperació").
Un company de Lombarte al CSIC de Barcelona, el professor Miquel Alcaraz, també ha recollit diverses denominacions curioses degudes a científics catalans. Així, l'il·lustre ecòleg Ramon Margalef va batejar una alga unicel·lular com Ceratoperidium yeye perquè li recordava un cap amb trenes a l'estil ye-ye. També els doctors Roger Villanueva i Pilar Sánchez van descriure un pop de dimensions considerables amb el nom d'Octopus magnificus, tal vegada influïts pel "Pijus magnificus" dels Monty Python a "La vida de Brian". Però la joia de la corona encara ha de néixer. Segons Lombarte tot depén del doctor Daniel Martín (CSIC de Blanes). Martín s'ha especialitzat en cucs poliquets de l'espècie capensis (denominació específica que prové toponímicament de la sudafricana Ciutat del Cap). Doncs bé, a Daniel Martín li ronda pel magí descriure algun gènere nou que trobi en les mostres de Namíbia i Sudàfrica que encara li queden per descriure amb el nom genèric Nocal. Naixeria així l'impagable Nocal capensis. No cal dir que des d'aquí l'encoratgem amb tota humilitat verbívora a introduir en els manuals universals de zoologia aquesta impensable aportació catalana a la història del pensament dels poliquets.