Únic i repetible

Una ment borgiana entén la literatura com l'art d'ajuntar paraules que mai abans no havien estat juntes. Aquest és, justament, un dels poders més extraordinaris del llenguatge verbal, perquè ens permet singularitzar-nos en un món, passat i present, ple d'individus idèntics. Tot i els seus milions d'usuaris, la potència del llenguatge verbal és tan elevada que tots els parlants, presents i futurs, podem intentar construir la nostra veu a través de l'escriptura. Aquest simple paràgraf que ara clouré amb la frase que estàs llegint i un afegitó xulesc entre parèntesi conté cent setze paraules catalanes que mai abans no havien estat agrupades en aquesta disposició (i si algú no hi està d'acord el repto a demostrar-ho).
És clar que la unicitat "per se" és un valor conflictiu, perquè pot exacerbar el culte a l'individu. I un indi vidu sempre és un indi sol. De manera que potser la millor manera de superar l'excés de zel singularitzador serà mitjançant la subversió de la unicitat. La via convencional per declarar que un individu és únic passa per fer un inventari de les seves qualitats més destacables. Així, per exemple, en "cercles verbívors" resulta força habitual declarar que "anticonstitucionalment" és la paraula més llarga (23 lletres) que té entrada als diccionaris generals en llengua catalana. Salta a la vista que això la singularitza. Des d'aquesta mateixa columna he proposat moltes vegades reptes com ara trobar el pangrama més curt o la paraula monovocàlica més llarga. De fet, la setmana passada va quedar pendent per a l'estiu alguna paraula que contingui quatre consonants seguides (com ara coNSTRucció o saNGGTraït) amb la (brutal) condició que totes quatre siguin la mateixa. Hi ha moltes possibilitats de bastir enigmes sobre paraules. Per exemple, ¿quina és l'única paraula no invariable que en singular és plural? (Resposta: la paraula "plural", que no deixa de ser "plural" quan l'escrivim en singular).
Ara, en aquest estiu irrepetible del 2001, l'última columna de la temporada no proposa descobrir més termes singulars (que ja prou fareu si trobeu la paraula amb la consonant quadriplicada), sinó generar singularitats a partir de mots aparentment anodins. Prenguem, per exemple, el vocable "enigmística". Té onze lletres, però no és pas l'única paraula catalana d'onze lletres. Per tant, caldrà afegir-hi una altra condició: té 11 lletres i una G i una M seguides. Tampoc això la fa única: hi ha centenars de paraules catalanes de 11 lletres que inclouen la parella GM —com ara agmatologia (branca de la cirurgia que tracta de les fractures), pigmentació, pragmatisme o dogmàtiques—. S'imposa, doncs, una tercera qualitat singularitzadora per a l'estimada "enigmística": ¿les tres is llatines, potser? Vejam: de paraules catalanes d'onze lletres, tres de les quals I, que també presentin una G i una M seguides només n'hi ha... una. Sí, "enigmística", única però igualable perquè el DIEC no admet (encara) l'adjectiu "enigmístic" que permetria fer "enigmístics" i m'obligaria a buscar una quarta condició singularitzadora (¿mot en singular?).
Trieu la paraula que més patxoca us faci i establiu les condicions que us permetin assegurar que és un mot únic. Igual com ho són (i ho som) tots. Únics i repetibles. Bon estiu.